Vaig veure un grup de danses folklòriques de Geòrgia durant el passat festival de Cantonigròs i em va cridar molt l’atenció. Molt. Aquesta barreja d’orient i occident, em va fascinar. També em va captivar l’especial passió que mostraven en les seves danses, així com la contundència de la música, amb molt d’acordió i molta percussió, una singularitat enriquida amb el que els ha arribat més enllà del Caucas, i a través del mar Negre procedent de les cultures que hi tenen port.
Gairebé mig any més tard, al Palau de Congressos de Praga, he gaudit d’una memorable actuació del Ballet Nacional de Geòrgia, Sukhishvili, amb setanta ballarins en escena i excel·lent música en directe.
La seva particular indumentària tant era imatge d’una espècie de medievalisme eslau, com semblava tenir ressonàncies de l’imperi otomà i del persa.
Per una banda el mar Negre i, no tant lluny, el Caspi. Cristians, entre veïns musulmans.
Europeus entre orient i occident, o potser més ben dit, entre orient i encara més orient enllà.
En l´espectacle era notori el lluïment de la virtuosisme masculí, amb salts, acrobàcies, piruetes i lluites de sables. També l’exquisida delicadesa dels moviments femenins, amb una retòrica de força aires orientals. I, sobretot, els espectaculars números conjunts, amb desplaçaments de grup impecables i aspes en la més absoluta perfecció.
Destacava, entre d’altres, dos tipus de passos, depenent del tipus de dansa. L’un, era el d’abatre amb gran rapidesa les puntes dels peus endavant, amb el seu posat marcial, elegant i gairebé bel·ligerant. Mentre que l’altre tipus, a l’extrem oposat, amb la música més pausada, consistia en desplaçar-se amb les puntes dels peus, tan subtilment que semblava que es moguessin sobre rodes invisibles, o com si una plataforma els portés d’una banda a l’altra de l’escenari amb la finalitat d’exhibir amb parsimònia la bellesa dels seus rostres autènticament caucàsics.
dilluns, 1 de desembre del 2008
dimecres, 19 de novembre del 2008
Capítol XIII: Karel Dohnal
Avui al matí he anat a la biblioteca i he agafat un disc compacte on hi havia, entre d’altres, la peça que començaré a tocar de Miloslav Ištvan. El clarinetista, posava que era Karel Dohnal. Ni idea. Miro la foto. Molt bé.
A la tarda vaig a classe. Abans d’entrar xerro amb en Daniel, un altre estudiant de clarinet. Li ensenyo el disc compacte i em diu que –segons la seva consideració- aquell és el millor clarinetista de la República Txeca. Es tracta del solista de l’Orquestra de l’Òpera Estatal.
Entro a classe. Comencem la lliçó amb en Vlastimil.
Al cap d’una estona truquen a la porta. Entra un home i se saluden efusivament amb el professor. La seva cara em resulta familiar. Truquen el telèfon d’en Vlastimil i l’agafa. Ens quedem l’home i jo plantats i jo que penso: aquest tio ha de ser el clarinetista del disc!
I, efectivament: era Karel Dohnal! No us sembla una casualitat increïble? Hem parlat de les peces que hi ha al disc i ja m’he motivat a començar-les tocar. És molt bon noi. M’ha donat la seva adreça electrònica i tot. Ja m’estic engrescant per preguntar-li si em pot fer alguna classe...
A la tarda vaig a classe. Abans d’entrar xerro amb en Daniel, un altre estudiant de clarinet. Li ensenyo el disc compacte i em diu que –segons la seva consideració- aquell és el millor clarinetista de la República Txeca. Es tracta del solista de l’Orquestra de l’Òpera Estatal.
Entro a classe. Comencem la lliçó amb en Vlastimil.
Al cap d’una estona truquen a la porta. Entra un home i se saluden efusivament amb el professor. La seva cara em resulta familiar. Truquen el telèfon d’en Vlastimil i l’agafa. Ens quedem l’home i jo plantats i jo que penso: aquest tio ha de ser el clarinetista del disc!
I, efectivament: era Karel Dohnal! No us sembla una casualitat increïble? Hem parlat de les peces que hi ha al disc i ja m’he motivat a començar-les tocar. És molt bon noi. M’ha donat la seva adreça electrònica i tot. Ja m’estic engrescant per preguntar-li si em pot fer alguna classe...
Capítol XII: Rudolfinum
Fa setmanes, amb la Martina i en Victor vam anar a veure una exposició de pintura contemporània xinesa al Rudolfinum. La qual, per cert, va anar succeïda per una segona exposició d’obres en tinta xinesa al palau Wallenstein on s’hi van afegir l’Emilia i la Marion. Aquell dia vam tenir ocasió de veure una part del Rudolfinum, però no va ser fins ahir que no vaig entrar a la sala de concerts. És una sala neoclàssica espectacular. Té un gran orgue també neoclàssic i tota la sala està circumdada per unes enormes columnes, que, a pesar de que donen una imatge imponent i majestàtica a la sala, treuen molta visibilitat a una bona part del públic. Però és igual. Em quedo amb les columnes. Es tractava d’un concert de la Filharmònica de Praga en secció de cambra en gran format, o digues-li orquestra de petit format, perquè es tractava de reduccions d’obres orquestrals de Debussy, Copland i Wagner, i una obra per a secció de vent fusta i metall de Stravinskij. Vaig entrar-hi gratuïtament ja que la Zuzana, flautista, i la seva amiga trompista, coneixien a uns quants músics que hi tocaven.
Val a dir que elles dues toquen al quintet de vent Salomé, un quintet que des de bon principi va ser conformat per membres que van ser seleccionats segons tres condicions: 1. tocar excel·lentment. 2. ser noia i 3. estar bona.
Val a dir que elles dues toquen al quintet de vent Salomé, un quintet que des de bon principi va ser conformat per membres que van ser seleccionats segons tres condicions: 1. tocar excel·lentment. 2. ser noia i 3. estar bona.
Capítol XI: Txecs cantant en xinès
La Martina un cop més em va sorprendre, aquesta vegada portant-me a un concert d’un grup de pop-rock txec que cantaven en xinès. El local, una taverna txeca de debò, consistia en una gran sala amb tres fileres de taules comunitàries on tothom s’asseia amb tothom amb germanor. Si alguna cosa destacava d’aquella sala eren els quatre o cinc grans finestrals, perquè estaven engalanats amb uns pomposos cortinatges de l’any de la polca, amb uns enlluernadors estampats florals d’allò més ranci.
A l’escenari, hi havia quatre curiosos txecs cantant els seus temes en xinès. A les taules, hi havia desenes de seguidors que coneixien les cançons que des de fa un grapat d’anys canta aquest grup, i la majoria, companys de classe de la carrera universitària de filologia xinesa, i un bon reguitzell de professors de xinès que eren precisament els que més rebombori feien i més animaven la festa. Fum, cervesa, crits i rialles, com si fos entre una molt nombrosa família.
La música no estava pas malament, encara que no me la posaria a casa. A part dels instruments bàsics del rock també utilitzaven instruments tradicionals xinesos, com una espècie de koto xinès, l’orgue de boca i un seguit de platerets i altres percussions orientals que acabaven de donar un toc encara més freaky a tot plegat. Va ser entranyable. I encara més: sortint d’aquí, vaig passar per davant d’un altre local on hi estaven actuant un guitarrista i un contrabaixista cantant cançons txeques. I jo que tornava cap a casa... semblava una pel·lícula.
A l’escenari, hi havia quatre curiosos txecs cantant els seus temes en xinès. A les taules, hi havia desenes de seguidors que coneixien les cançons que des de fa un grapat d’anys canta aquest grup, i la majoria, companys de classe de la carrera universitària de filologia xinesa, i un bon reguitzell de professors de xinès que eren precisament els que més rebombori feien i més animaven la festa. Fum, cervesa, crits i rialles, com si fos entre una molt nombrosa família.
La música no estava pas malament, encara que no me la posaria a casa. A part dels instruments bàsics del rock també utilitzaven instruments tradicionals xinesos, com una espècie de koto xinès, l’orgue de boca i un seguit de platerets i altres percussions orientals que acabaven de donar un toc encara més freaky a tot plegat. Va ser entranyable. I encara més: sortint d’aquí, vaig passar per davant d’un altre local on hi estaven actuant un guitarrista i un contrabaixista cantant cançons txeques. I jo que tornava cap a casa... semblava una pel·lícula.
diumenge, 9 de novembre del 2008
Capítol X: Del seminari de vent-fusta al concert de l’Orquestra Animata
Aquest dijous el seminari de vent-fusta va ser fantàstic. Vaig descobrir un compositor txec que em va encantar, Viktor Karabis. La Zuzana va tocar excel·lentment una obra per a flauta sola boníssima. Un duet de fagots també va tocar una obra dificilíssima del mateix compositor, que també em va captivar del primer fins a l’últim moment. Després ja només faltava el quartet de flautes per acabar-ho de rematar i deixar-me completament extasiat amb una obra d’Eugène Bozza, Jour d’été a la montagne. El seminari d’avui havia estat tot un concert de cap a peus. Bravo.
Després vaig anar a estudiar. Al sortir de l’aula em vaig trobar a la Zuzana i la vaig felicitar. Llavors em va dir que si volia anar a prendre una cervesa amb uns quants més, perquè es trobaven amb gent d’una jove orquestra europea, i m’hi vaig apuntar. Al sortir de la taverna ens vam ajuntar amb uns quants dels de la orquestra i vam anar al bar de la cervesa Pilsen, prop de Jana Palacha. És tot un temple de la que és la beguda per excel·lència de Txèquia, amb tot un seguit de grans taules per grups en diversos espais, on hi ha un autoservei de cervesa amb pantalleta digital a cada taula. Presidint l’estança, hi ha un gran pantalla que mostra el rànquing amb el consum de cervesa per taula. Era tota una competició. Mai havia vist una cosa així.
Allà vaig conèixer la gent de l’orquestra, com per exemple el primer armeni que he conegut a la vida, que és clarinetista estudiant a Zúric i, sobretot, l’Enric Camarasa, trompista valencià amb qui ens hem alegrat molt de parlar en català. Resulta que és l’orquestra Filharmonia de la Fundació Animato, que comprèn un cooperació entre els conservatoris de Zúric, Lausanna, Karlsruhe, Liubliana, Bratislava, Bucarest, Tallinn, Riga i Vilna.
L’endemà vaig assistir al seu concert, a l’espectacular sala de concerts Smetana de l’Ajuntament de Praga. Van tocar l’obertura de La Forza del Destino de Verdi, el concert per piano n.1 de Mendelssohn i la simfonia n.1 de Mahler. Tal com era d’esperar, van tocar molt bé.
Per cert, em vaig asseure a un lloc on després s’hi van col·locar unes persones més. Així que al meu costat hi va anar a parar un home amb qui es va donar la situació de parlar-hi. Al cap d’una estona, vaig saber que resulta que estava parlant amb l’Ambaixador d’Eslovènia. Entre això i la copa de cava de la mitja part, només faltava el Ferrero Rocher!!!
Al sortir del concert i acomiadar-me d’ells, sobretot de l’Enric, tot parlant, vam descobrir que tenim un amic en comú, l’Adrián Balboa, estudiant de clarinet de l’ESMUC que ara, al acabar, ha anat a estudiar a Karlsruhe amb Wolfgang Meyer, on també estudia l’Enric. Casualitats de la vida.
Després vaig anar a estudiar. Al sortir de l’aula em vaig trobar a la Zuzana i la vaig felicitar. Llavors em va dir que si volia anar a prendre una cervesa amb uns quants més, perquè es trobaven amb gent d’una jove orquestra europea, i m’hi vaig apuntar. Al sortir de la taverna ens vam ajuntar amb uns quants dels de la orquestra i vam anar al bar de la cervesa Pilsen, prop de Jana Palacha. És tot un temple de la que és la beguda per excel·lència de Txèquia, amb tot un seguit de grans taules per grups en diversos espais, on hi ha un autoservei de cervesa amb pantalleta digital a cada taula. Presidint l’estança, hi ha un gran pantalla que mostra el rànquing amb el consum de cervesa per taula. Era tota una competició. Mai havia vist una cosa així.
Allà vaig conèixer la gent de l’orquestra, com per exemple el primer armeni que he conegut a la vida, que és clarinetista estudiant a Zúric i, sobretot, l’Enric Camarasa, trompista valencià amb qui ens hem alegrat molt de parlar en català. Resulta que és l’orquestra Filharmonia de la Fundació Animato, que comprèn un cooperació entre els conservatoris de Zúric, Lausanna, Karlsruhe, Liubliana, Bratislava, Bucarest, Tallinn, Riga i Vilna.
L’endemà vaig assistir al seu concert, a l’espectacular sala de concerts Smetana de l’Ajuntament de Praga. Van tocar l’obertura de La Forza del Destino de Verdi, el concert per piano n.1 de Mendelssohn i la simfonia n.1 de Mahler. Tal com era d’esperar, van tocar molt bé.
Per cert, em vaig asseure a un lloc on després s’hi van col·locar unes persones més. Així que al meu costat hi va anar a parar un home amb qui es va donar la situació de parlar-hi. Al cap d’una estona, vaig saber que resulta que estava parlant amb l’Ambaixador d’Eslovènia. Entre això i la copa de cava de la mitja part, només faltava el Ferrero Rocher!!!
Al sortir del concert i acomiadar-me d’ells, sobretot de l’Enric, tot parlant, vam descobrir que tenim un amic en comú, l’Adrián Balboa, estudiant de clarinet de l’ESMUC que ara, al acabar, ha anat a estudiar a Karlsruhe amb Wolfgang Meyer, on també estudia l’Enric. Casualitats de la vida.
Capítol IX: En Chema
Mentre buscava pis, això era quan vaig arribar a Praga al setembre, vaig conèixer en Chema, un extremeny de Trujillo, la mar de maco, que està treballant en un hotel des del juny. Amb ell ens portem molt bé, així que l’altre dia vam anar a Český Krumlov i České Budějovice, dues boniques localitats del sud de Bohèmia.
Amb en Chema vam disfrutar com mai a Český Krumlov, un poble màgic, d’una bellesa immutable. Qualsevol descripció podria deformar la perfecció de la realitat, així que poso el punt aquí.
La petita ciutat de České Budějovice, que té una grandiosa plaça quadrangular, i grans parcs, ens va agradar perquè, a pesar de ser la capital industrial del sud de Bohèmia, s’hi respira un aire de repòs i d’aparent qualitat de vida. Botigues provincianes i també modernes, gent amb bicicleta, passeigs pels parcs i per la vora dels tres rius que hi conflueixen, un fira d’atraccions,... encara que també el trànsit d’una ciutat industrial que és.
Amb en Chema vam disfrutar com mai a Český Krumlov, un poble màgic, d’una bellesa immutable. Qualsevol descripció podria deformar la perfecció de la realitat, així que poso el punt aquí.
La petita ciutat de České Budějovice, que té una grandiosa plaça quadrangular, i grans parcs, ens va agradar perquè, a pesar de ser la capital industrial del sud de Bohèmia, s’hi respira un aire de repòs i d’aparent qualitat de vida. Botigues provincianes i també modernes, gent amb bicicleta, passeigs pels parcs i per la vora dels tres rius que hi conflueixen, un fira d’atraccions,... encara que també el trànsit d’una ciutat industrial que és.
Capítol VIII: La Jess, una porta oberta cap a l’art i les titelles.
La Jess és una noia de pares anglesos, crescuda en un entorn bilingüístic a Brussel·les i que ara viu a Praga estudiant Art. Per això, s’expressa correctament en quatre idiomes, que representen quatre maneres diferents de desprendre el mateix encant, tranquil·litat i calidesa.
Hem decidit que amb la Jess i la Francesca, l’anglesa ex-companya de pis que estudia sociologia i fa teatre, muntarem un petit i sense pretensions espectacle de titelles. Per a aquest, també comptarem amb la música de Dalibor, l’acordionista, Simon, el guitarrista, i també buscarem un baixista, a part de mi mateix amb el clarinet.
La Jess un vespre ens va dur a DAMU, la facultat de teatre, i vam poder gaudir d’un espectacle de dansa i un altre de titelles. El de dansa es feia en un petit terrat: els espectadors estàvem asseguts a unes grades col·locades directament damunt de la teulada, i aquesta donava a un petit replà on just al darrera quedaven tres finestres de l’àtic de l’edifici. Es tractava d’un solo d’una ballarina de contemporani. La música la feia un percussionista, centrant-se en cada part amb els sons que podia oferir un sol element, com per exemple un gran vol de vidre ple d’aigua. Aquest ambient de sonoritat minimalista i ubicació escènica extravagant donava peu a la dansa de la noia, la qual apareixia des de darrera les finestres. Semblava compungida, després dubitativa en si llançar-se al buit o romandre aferrada a la finestra, mentre les seves sonores i musicals respiracions entretallades denotaven la seva alteració emocional. Finalment descobria l’espai exterior traspassant les finestres, però dins d’una introspecció malaltissa. Els moviments reproduïen artísticament el seu trastorn i el seu aclaparament davant la realitat.
Després d’aquesta aplaudida representació vam baixar de la teulada fins el subterrani on una altra noia començava el seu espectacle de titelles. Es tractava d’un espectacle ben diferent a l’anterior. De caire més aviat humorístic, la noia es muntava la pel·lícula ella sola amb un teatrí reversible i abatible posat damunt un pedestal i tot el seu imaginari de petits éssers increïbles encapçalats pels tomàquets que regentaven una cantina mexicana. L’espectacle, d’allò més enginyós, divertit i d’estètica de tendència al lletgisme i el naïf, contenia també la música en directe de la mateixa titellaire, que cantava i tocava el saxo, i d’un pianista, un contrabaixista i un guitarrista també cantant.
Però per si no n’hi hagués prou, un altre vespre la Jess ens va portar al Roxy, un local d’allò més punter, on hi ha un bar incorporat a una sala d’exposicions, i una petita sala de teatre. Després d’observar les psicodèliques instal·lacions artístiques que eren una espècie d’engendres electro-acústics a base de materials de desperdici d’un parell de dècades enrere, vam gaudir d’un espectacle de teatre ben peculiar. Un trio de dos actors i una actriu, es disposaven a dur a terme una improvisació durant una hora que havia de durar l’espectacle. Només ells tres, el seu gest, i l’ajuda d’uns quants objectes d’adrezzo amb els que tenien previst donar joc. Mínim. Universal. Difícil. Genial.
Hem decidit que amb la Jess i la Francesca, l’anglesa ex-companya de pis que estudia sociologia i fa teatre, muntarem un petit i sense pretensions espectacle de titelles. Per a aquest, també comptarem amb la música de Dalibor, l’acordionista, Simon, el guitarrista, i també buscarem un baixista, a part de mi mateix amb el clarinet.
La Jess un vespre ens va dur a DAMU, la facultat de teatre, i vam poder gaudir d’un espectacle de dansa i un altre de titelles. El de dansa es feia en un petit terrat: els espectadors estàvem asseguts a unes grades col·locades directament damunt de la teulada, i aquesta donava a un petit replà on just al darrera quedaven tres finestres de l’àtic de l’edifici. Es tractava d’un solo d’una ballarina de contemporani. La música la feia un percussionista, centrant-se en cada part amb els sons que podia oferir un sol element, com per exemple un gran vol de vidre ple d’aigua. Aquest ambient de sonoritat minimalista i ubicació escènica extravagant donava peu a la dansa de la noia, la qual apareixia des de darrera les finestres. Semblava compungida, després dubitativa en si llançar-se al buit o romandre aferrada a la finestra, mentre les seves sonores i musicals respiracions entretallades denotaven la seva alteració emocional. Finalment descobria l’espai exterior traspassant les finestres, però dins d’una introspecció malaltissa. Els moviments reproduïen artísticament el seu trastorn i el seu aclaparament davant la realitat.
Després d’aquesta aplaudida representació vam baixar de la teulada fins el subterrani on una altra noia començava el seu espectacle de titelles. Es tractava d’un espectacle ben diferent a l’anterior. De caire més aviat humorístic, la noia es muntava la pel·lícula ella sola amb un teatrí reversible i abatible posat damunt un pedestal i tot el seu imaginari de petits éssers increïbles encapçalats pels tomàquets que regentaven una cantina mexicana. L’espectacle, d’allò més enginyós, divertit i d’estètica de tendència al lletgisme i el naïf, contenia també la música en directe de la mateixa titellaire, que cantava i tocava el saxo, i d’un pianista, un contrabaixista i un guitarrista també cantant.
Però per si no n’hi hagués prou, un altre vespre la Jess ens va portar al Roxy, un local d’allò més punter, on hi ha un bar incorporat a una sala d’exposicions, i una petita sala de teatre. Després d’observar les psicodèliques instal·lacions artístiques que eren una espècie d’engendres electro-acústics a base de materials de desperdici d’un parell de dècades enrere, vam gaudir d’un espectacle de teatre ben peculiar. Un trio de dos actors i una actriu, es disposaven a dur a terme una improvisació durant una hora que havia de durar l’espectacle. Només ells tres, el seu gest, i l’ajuda d’uns quants objectes d’adrezzo amb els que tenien previst donar joc. Mínim. Universal. Difícil. Genial.
Capítol VII: Cants difònics
Fa dies vaig anar a un concert d’un grup de música tradicional de Tuva, comunitat d’arrels mongoloides que es troba dins de la Federació Russa. L’església, no gaire gran, estava plena. Hi havia gent dreta i jo em vaig asseure contra la paret. Per fi vaig tenir la oportunitat de sentir en directe els cants difònics de l’Àsia central. Va ser una experiència mística i emocionant.
En aquelles terres d’estepes infinites, els cavalls formen part de la vida dels seus habitants d’una forma tan intrínseca que, fins i tot, el ritme de les seves cançons sembla reproduir el seu galop.
Quan Alexander Borodin va composar la seva obra Les estepes de l’Àsia Central, ara sé que realment ho va fer amb ple coneixement de les músiques d’aquestes terres llunyanes, doncs el seu motiu principal reprodueix fidelment el seu tipus de cants. Aquestes melodies vocàliques són traçades pels potents harmònics que, com si fos una flauta, es despleguen damunt del llarg i greu pedal. Precisament, moltes vegades les cançons es construeixen damunt d’una sola nota o acord pedals, per la qual cosa donen una sensació molt profunda d’eternitat. Molta gent tancàvem els ulls, i jo m’imaginava cavalcant per aquelles terres inhòspites, sense camí, però perseguint l’horitzó.
En aquelles terres d’estepes infinites, els cavalls formen part de la vida dels seus habitants d’una forma tan intrínseca que, fins i tot, el ritme de les seves cançons sembla reproduir el seu galop.
Quan Alexander Borodin va composar la seva obra Les estepes de l’Àsia Central, ara sé que realment ho va fer amb ple coneixement de les músiques d’aquestes terres llunyanes, doncs el seu motiu principal reprodueix fidelment el seu tipus de cants. Aquestes melodies vocàliques són traçades pels potents harmònics que, com si fos una flauta, es despleguen damunt del llarg i greu pedal. Precisament, moltes vegades les cançons es construeixen damunt d’una sola nota o acord pedals, per la qual cosa donen una sensació molt profunda d’eternitat. Molta gent tancàvem els ulls, i jo m’imaginava cavalcant per aquelles terres inhòspites, sense camí, però perseguint l’horitzó.
Capítol VI: La moguda de Praga
A Praga sempre hi ha coses interessants a fer, per això és una ciutat on és difícil avorrir-te. A l’Akropolis s’hi pot anar a veure concerts molt bons. Un d’ells va ser el de Bembeya Jazz, procedent de Guinea. Una barreja d’afro-beat, jazz, samba i música negra, fent un còctel explosiu d’aquells que sembla que només els negres puguin donar.
La Martina ens sol dur a pasturar, i és una bona manera de tastar diferents pubs de la ciutat, de retrobar-nos amb les seves amigues, boniques i simpàtiques, Haruna, Krystina i Klara, i de conèixer altres couch-surfers d’arreu del món, com brasilenys, mexicans, o, recentment, la Gili, una israeliana molt maca, i en Charles, un neozelandès súper enrotllat i d’allò més amical.
La Martina ens sol dur a pasturar, i és una bona manera de tastar diferents pubs de la ciutat, de retrobar-nos amb les seves amigues, boniques i simpàtiques, Haruna, Krystina i Klara, i de conèixer altres couch-surfers d’arreu del món, com brasilenys, mexicans, o, recentment, la Gili, una israeliana molt maca, i en Charles, un neozelandès súper enrotllat i d’allò més amical.
dissabte, 11 d’octubre del 2008
Capítol V: Una tarda de dissabte a Praga. I un vespre.
El molí de Sova, estampa la seva blanca silueta a la riba del riu. Ubicat a l'illa de Kampa, la qual es troba gairebé adherida a terra ferma al sud del pont de Carles, l'antic edifici industrial és avui la seu del Museu Kampa. Posades al voltant de l'edifici, s'exhibeixen d'una manera cridanera unes enormes figures canines de plàstic vermell, i una llarga filera de pingüins grocs. Surant al riu entre les barques hi ha un monstruós conill de color lila.
Per a veure aquest museu d'art contemporani he quedat amb l'Eduard Borràs, manresà que dedica la seva estada a Praga a les investigacions científiques.
Les exposicions que s'ofereixen en aquest moment són la del grup italià Cracking Art Group, en sintonia amb el nou realisme i amb la mateixa poètica que el moviment Dada i Pop Art; i la fotogràfica "Šumná a bezbranná", traduïble com "Allò gràcil i indefens", que mostra l'estat de degradació d'antigues edificacions del segle XX, com boniques vil·les o hotels estil Sezession. D'especial interès per mi eren les fotografies que ensenyaven l'impacte irremeiable de la construcció d'un centre comercial durant els anys 1970 a la plaça de la vila d'una localitat de Bohèmia, en el solar que ocupaven unes antigues cases senyorials danyades durant la segona guerra mundial.
A més de les exposicions intinerants, com a permanents hi ha la colorística i vitalista obra abstracta de František Kupka, el cubisme d'Otto Gutfreund i altres obres d'art modern centre-europeu, algunes d'elles bastant obscures i punyents.
La tarda asolellada i vibrant es transforma en vespre i és el torn d'assistir a un concert de música del segle XX i XXI, a la Sala Martinů, al Palau Lichtentein, seu de l'Acadèmia de les Arts. Han tocat quatre clarinetistes, alumnes de doctorat o ex-alumnes de l'acadèmia, i els meus dos professors, Jiri Hlavac i Vlastimil Mares, a més de la resta d'instrumentistes que complementaven els grups de cambra. En aquesta ocasió m'hi ha acompanyat en Víctor Joanin, un francès de Grenoble la mar de trempat, amb qui ja ens vam conèixer els primers dies d'arribar a Praga i que, de moment, està essent el meu amic de referència.
Es feia tard i hem hagut de sortir del concert abans. A fora ens esperava, per sorpresa, una boira fantasmagòrica. Els meus companys de pis m'esperaven per sopar plegats, ja que dilluns em traslladaré al pis definitiu! Em sap greu deixar-los... es tracta de la Francesca Taylor i en Simon Keeves, the Brigthon, Anglaterra. Amb ells he gaudit d'una convivència molt divertida.
La Francesca és un noia esbojarrada, riallera, teatral i molt guapa. Vesteix com a reflexe de tal i com és ella, amb molts colors, convinacions extravagants, complements naïf,... perquè us en feu una idea de fins on arriba el seu desacomplexament, es va presentar a la discoteca amb el seu pijama. A en Simon i a mi ens va regalar a cadascú un barret groc i rosa amb grans topos de colors, que ja s'han transformat en part de la indumentària habitual d'estar per casa. L'altre dia ens va animar a que ens pintéssim la cara. A mi em va posar purpurina i tot, i ens vam fer fotos amb d'altres barrets que té.
En Simon és un noi de fàcil tracte, molt despreocupat i que et fa sentir bé en tot moment. Li agrada molt la música, afició que compartim també amb la Francesca, amb qui solem cantar plegats. Ell, a més d'apreciar la música clàssica, la qual sona en moltes ocasions per la ràdio que tenim sintonitzada, té especial devoció per la música electrònica i el món dels Dj.
Per a veure aquest museu d'art contemporani he quedat amb l'Eduard Borràs, manresà que dedica la seva estada a Praga a les investigacions científiques.
Les exposicions que s'ofereixen en aquest moment són la del grup italià Cracking Art Group, en sintonia amb el nou realisme i amb la mateixa poètica que el moviment Dada i Pop Art; i la fotogràfica "Šumná a bezbranná", traduïble com "Allò gràcil i indefens", que mostra l'estat de degradació d'antigues edificacions del segle XX, com boniques vil·les o hotels estil Sezession. D'especial interès per mi eren les fotografies que ensenyaven l'impacte irremeiable de la construcció d'un centre comercial durant els anys 1970 a la plaça de la vila d'una localitat de Bohèmia, en el solar que ocupaven unes antigues cases senyorials danyades durant la segona guerra mundial.
A més de les exposicions intinerants, com a permanents hi ha la colorística i vitalista obra abstracta de František Kupka, el cubisme d'Otto Gutfreund i altres obres d'art modern centre-europeu, algunes d'elles bastant obscures i punyents.
La tarda asolellada i vibrant es transforma en vespre i és el torn d'assistir a un concert de música del segle XX i XXI, a la Sala Martinů, al Palau Lichtentein, seu de l'Acadèmia de les Arts. Han tocat quatre clarinetistes, alumnes de doctorat o ex-alumnes de l'acadèmia, i els meus dos professors, Jiri Hlavac i Vlastimil Mares, a més de la resta d'instrumentistes que complementaven els grups de cambra. En aquesta ocasió m'hi ha acompanyat en Víctor Joanin, un francès de Grenoble la mar de trempat, amb qui ja ens vam conèixer els primers dies d'arribar a Praga i que, de moment, està essent el meu amic de referència.
Es feia tard i hem hagut de sortir del concert abans. A fora ens esperava, per sorpresa, una boira fantasmagòrica. Els meus companys de pis m'esperaven per sopar plegats, ja que dilluns em traslladaré al pis definitiu! Em sap greu deixar-los... es tracta de la Francesca Taylor i en Simon Keeves, the Brigthon, Anglaterra. Amb ells he gaudit d'una convivència molt divertida.
La Francesca és un noia esbojarrada, riallera, teatral i molt guapa. Vesteix com a reflexe de tal i com és ella, amb molts colors, convinacions extravagants, complements naïf,... perquè us en feu una idea de fins on arriba el seu desacomplexament, es va presentar a la discoteca amb el seu pijama. A en Simon i a mi ens va regalar a cadascú un barret groc i rosa amb grans topos de colors, que ja s'han transformat en part de la indumentària habitual d'estar per casa. L'altre dia ens va animar a que ens pintéssim la cara. A mi em va posar purpurina i tot, i ens vam fer fotos amb d'altres barrets que té.
En Simon és un noi de fàcil tracte, molt despreocupat i que et fa sentir bé en tot moment. Li agrada molt la música, afició que compartim també amb la Francesca, amb qui solem cantar plegats. Ell, a més d'apreciar la música clàssica, la qual sona en moltes ocasions per la ràdio que tenim sintonitzada, té especial devoció per la música electrònica i el món dels Dj.
dissabte, 4 d’octubre del 2008
Capítol IV: La tardor des de Letná i Petrín.
La tardor es viu amb tota plenitud des dels parcs dels turons de Letná i Petrín, ara que els arbres exhibeixen la seva metamorfosi cromàtica en un esclat desenfadat de color.
Damunt les extenses catifes verdes i els camins empredrats s'hi van dipositant i entremesclant les acolorides fulles marcides. Semblen ser un reflex trencadís de les copes dels arbres, grocs, ocres, marrons torrats, vermells intensos o tímids, i fins i tot morats avellutats, junt amb el verd que s'hi va desdibuixant com en una immensa i embriagadora aquarel·la caducifòlia.
Al parc de Petrín, els esquirols corren amunt i avall tot arreplegant les castanyes que acumulen per passar l'hivern. Ni les passes sordes dels passejants damunt l'humit coixí natural interfereixen el seu atrafegat traginar.
Més val deixar-te endur per la voluntat capritxosa del camins serpentejants del turó de Petrín i que et sorprengui l'haver arribat fins la punta més alta de Malá Strana. Des d'allà, falda avall es va desglossant teulada a teulada la fesomia de l'antic barri, mentre que, imponent i majestàtic, el castell reposa entronitzat damunt la més privilegiada orografia sobre el Moldava.
Damunt les extenses catifes verdes i els camins empredrats s'hi van dipositant i entremesclant les acolorides fulles marcides. Semblen ser un reflex trencadís de les copes dels arbres, grocs, ocres, marrons torrats, vermells intensos o tímids, i fins i tot morats avellutats, junt amb el verd que s'hi va desdibuixant com en una immensa i embriagadora aquarel·la caducifòlia.
Al parc de Petrín, els esquirols corren amunt i avall tot arreplegant les castanyes que acumulen per passar l'hivern. Ni les passes sordes dels passejants damunt l'humit coixí natural interfereixen el seu atrafegat traginar.
Més val deixar-te endur per la voluntat capritxosa del camins serpentejants del turó de Petrín i que et sorprengui l'haver arribat fins la punta més alta de Malá Strana. Des d'allà, falda avall es va desglossant teulada a teulada la fesomia de l'antic barri, mentre que, imponent i majestàtic, el castell reposa entronitzat damunt la més privilegiada orografia sobre el Moldava.
Capítol III: El meu primer concert a Praga.
Just la primera setmana la Martina em va presentar els seus amics en un pub. Allà hi havia la Haruna, una noia molt maca i simpàtica de mare txeca i pare japonès. Tot xerrant, la Haruna em va dir que el seu germà era guitarrista i que estava planejant fer un concert amb algú més que arreplegués per a l'ocasió. El dia següent ja quedàvem amb el guitarrista, en Simon, per a conèixer-nos i veure què podíem fer.
En Simon, noi alt de rostre tot exòtic, més que semblar txec o japonès sembla sudamericà. És un noi molt tranquil, pausat i d'agradable somriure. La seva germana Haruna, en canvi, és més riallera i esbojarrada. En Simon estudia musicologia i japonès i, curiosament, la seva germana estudia xinès, i no pas japonès.
Just un o dos dies més tard, en Simon em va fer conèixer en Dalibor, un noi tot extravagant i malgirvat, però molt interessant, que toca l'acordió. Vam fer un parell d'assajos, i au! a tocar en un cafè! Durant els assajos, mentre ens miràvem Piazzola, Jobim i un parell de klezmers, val a dir que teníem la companyia d'una bestiola fantàstica anomenada Francisek, un gos negre maquíssim, petit i juganer.
La veritat és que més que un concert es tractà de tocar entremig i al final d'un acte de lectura de poesia i narrativa (no cal que us digui que en txec), en el que el component especial era que els lectors eren gent que estava sota algun tipus de tractament psicològic.
En Simon, noi alt de rostre tot exòtic, més que semblar txec o japonès sembla sudamericà. És un noi molt tranquil, pausat i d'agradable somriure. La seva germana Haruna, en canvi, és més riallera i esbojarrada. En Simon estudia musicologia i japonès i, curiosament, la seva germana estudia xinès, i no pas japonès.
Just un o dos dies més tard, en Simon em va fer conèixer en Dalibor, un noi tot extravagant i malgirvat, però molt interessant, que toca l'acordió. Vam fer un parell d'assajos, i au! a tocar en un cafè! Durant els assajos, mentre ens miràvem Piazzola, Jobim i un parell de klezmers, val a dir que teníem la companyia d'una bestiola fantàstica anomenada Francisek, un gos negre maquíssim, petit i juganer.
La veritat és que més que un concert es tractà de tocar entremig i al final d'un acte de lectura de poesia i narrativa (no cal que us digui que en txec), en el que el component especial era que els lectors eren gent que estava sota algun tipus de tractament psicològic.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Capítol II: La Re-Punk-blica Independent de Casa la Martina
La Martina té el càrrec honorífic de ser the President of the RePunkblic. La Presidenta vetlla pel bon funcionament de la RePunkblica i per acomodar apropiadament als nouvinguts.
Si ella és la Presidenta, els hostes de casa seva són els Diputats del Parlament.
El Parlament està ubicat a Living-room-Ville.
Living-room-Ville és la capital de la RePunkblica.
Al Parlament s'hi reuneixen els Diputats per a debatre els temes de l'ordre del dia per a poder desenvolupar un bon funcionament de la RePunkblica.
Aquests giren entorn a garantir la bona qualitat de l'oferta d'oci existent. Els Diputats i la Presidenta es desplacen personalment als pubs de la ciutat per a comprovar que la bona qualitat de la cervesa txeca en cap moment sigui minvada, assisteixen a concerts del tipus de música que sigui per a testimoniar que l'esdeveniment és suficientment cool, intervenen en el bon desenvolupament de les polítiques de diversió de les discoteques i programen les visites culturals a les exposicions i museus pertinents.
LONG LIFE REPUNKBLIC!!!
Si ella és la Presidenta, els hostes de casa seva són els Diputats del Parlament.
El Parlament està ubicat a Living-room-Ville.
Living-room-Ville és la capital de la RePunkblica.
Al Parlament s'hi reuneixen els Diputats per a debatre els temes de l'ordre del dia per a poder desenvolupar un bon funcionament de la RePunkblica.
Aquests giren entorn a garantir la bona qualitat de l'oferta d'oci existent. Els Diputats i la Presidenta es desplacen personalment als pubs de la ciutat per a comprovar que la bona qualitat de la cervesa txeca en cap moment sigui minvada, assisteixen a concerts del tipus de música que sigui per a testimoniar que l'esdeveniment és suficientment cool, intervenen en el bon desenvolupament de les polítiques de diversió de les discoteques i programen les visites culturals a les exposicions i museus pertinents.
LONG LIFE REPUNKBLIC!!!
dijous, 2 d’octubre del 2008
Capítol I: La Presidenta Martina.
A la Martina li dec molt més que unes gràcies per haver-me allotjat a casa seva durant la meva primera setmana a Praga. Vaig dormir al menjador de casa seva junt amb d'altres "couch-surfers" mentres em posava a buscar pis sense treva. Arribat el moment de marxar, en agraïment, vaig decidir comprar-li alguna cosa que realment necessités. I li vaig regalar una cortina de bany nova, tota de coloraines. Tant sols una tonteria, perquè li agraís com li agraís, el que m'ha proporcionat ella no té preu:
Gràcies a ella he començat d'una manera immillorable la meva estada a Praga, i amb només una setmana ja he començat a sentir com m'arrelava a la ciutat. A casa seva he conegut gent molt maca procedent de tot arreu: tres polonesos, tres francesos, cinc canadencs, un brasileny, un britànic, un taiwanès una mica tocat de l'ala i un bon grapat de txeques i txecs.
La Martina havia estat una mica punk, i encara li en resta l'esperit. El menjador de casa seva és un campament obert a tots els nouvinguts. A l'entrar a casa seva, al rebedor t'hi trobes una pila de sabates de totes mides i tipologies, propietat de la gent que habita el menjador en aquell moment. El petit rebedor dóna al menjador, espai ocupat principalment per un sofà llit i dos matalassos. Damunt d'aquests i de la taula, cadires i butaques, s'hi amunteguen tot un reguitzell d'objectes personals que envaeixen fins on et pugui arribar la vista: mòbils endollats carregant-se, mitjons bruts recargolats en un racó, un cendrer que fa tres dies que no s'ha buidat, algun ordinador pòrtatil encès, càmares de fotografiar, i motxilles i maletes obertes, amb totes les samarretes rebregades i els pantalons mal engiponats en un manyoc. No obstant això, encara hi queda lloc pels objectes decoratius, sobretot de reminiscències orientals, alguns d'ells esperpèntics. Les imatges de Mao Tse Tung es multipliquen per tots els plans, i és que resulta que la Martina està fascinada per la Xina i la Revolució Cultural xinesa.
La mateixa estampa d'aclaparament es repeteix al bany: necessers atapeïts, manca de centímetres de barra on penjar-hi la teva tovallola, i mil-i-un objectes que semblen haver-se fossilitzat en les petites estanteries del voltant del mirall, de ben segur oblidats per d'altres viatgers pel seu pas per casa de la Martina.
La gent deambula, entra i surt, o senzillament es limita a existir dins aquell menjador. Amb una personalitat fèrria, la Martina dirigeix amb autoritat el que sembla un desgavell. Casa seva sembla la seva República Independent, o més ben dit la RePunkblica.
Gràcies a ella he començat d'una manera immillorable la meva estada a Praga, i amb només una setmana ja he començat a sentir com m'arrelava a la ciutat. A casa seva he conegut gent molt maca procedent de tot arreu: tres polonesos, tres francesos, cinc canadencs, un brasileny, un britànic, un taiwanès una mica tocat de l'ala i un bon grapat de txeques i txecs.
La Martina havia estat una mica punk, i encara li en resta l'esperit. El menjador de casa seva és un campament obert a tots els nouvinguts. A l'entrar a casa seva, al rebedor t'hi trobes una pila de sabates de totes mides i tipologies, propietat de la gent que habita el menjador en aquell moment. El petit rebedor dóna al menjador, espai ocupat principalment per un sofà llit i dos matalassos. Damunt d'aquests i de la taula, cadires i butaques, s'hi amunteguen tot un reguitzell d'objectes personals que envaeixen fins on et pugui arribar la vista: mòbils endollats carregant-se, mitjons bruts recargolats en un racó, un cendrer que fa tres dies que no s'ha buidat, algun ordinador pòrtatil encès, càmares de fotografiar, i motxilles i maletes obertes, amb totes les samarretes rebregades i els pantalons mal engiponats en un manyoc. No obstant això, encara hi queda lloc pels objectes decoratius, sobretot de reminiscències orientals, alguns d'ells esperpèntics. Les imatges de Mao Tse Tung es multipliquen per tots els plans, i és que resulta que la Martina està fascinada per la Xina i la Revolució Cultural xinesa.
La mateixa estampa d'aclaparament es repeteix al bany: necessers atapeïts, manca de centímetres de barra on penjar-hi la teva tovallola, i mil-i-un objectes que semblen haver-se fossilitzat en les petites estanteries del voltant del mirall, de ben segur oblidats per d'altres viatgers pel seu pas per casa de la Martina.
La gent deambula, entra i surt, o senzillament es limita a existir dins aquell menjador. Amb una personalitat fèrria, la Martina dirigeix amb autoritat el que sembla un desgavell. Casa seva sembla la seva República Independent, o més ben dit la RePunkblica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)