La Martina, la nit de cap d’any, més que ser la presidenta de la RePunkblica, va ser la reina del Festival. La festa que va muntar al seu pis sota el lema “The Rithm of the Night” va ser memorable. Es demanava a la gent que vingués disfressada a l’estil disco de dècades enrera i, com us podeu imaginar, les pintes que portàvem eren tot un cromo.
A cada persona que entrava a casa seva, la Martina li escrivia a la mà amb retolador el seu número de comensal, fins que vam arribar a sumar més de seixanta. La gent s’acumulava pel menjador, el rebedor i la cuina, on per aconseguir servir-te una beguda havies d’obrir-te pas entre la selva. Com que en cap moment vam arribar a ser tots els seixanta, ja que la gent anava venint i marxant en diferents hores, al menjador s’hi podia ballar prou bé, cosa que va permetre fer molt de xou i xerinola.
Per fi vaig portar-li a la Martina “L’Himne de la RePunklica” que li havia promès. Li vam cantar amb en Victor i va estar molt contenta.
Aquest any, però, no hi va haver raïm! Atents al rellotge, al passar al nou any ens vam felicitar i vam fer molt de rebombori. Molt maco, però res com les dotze campanades: aquella emoció de no perdre’t cap toc de campana, veure la cara dels demés de concentració o de no poder-se empassar el raïm per atac de riure, i tot sense perdre el seu caire de cerimònia. Tot això, i a més a més, siguent nutritiu! Què més vols?!
Però estant entre gent com en Jorge Hugo, la Irene, la Nelly, en Flo, en Bastien, la Klara, la Charlotte, la Cécile, la Petra, l’Eva, en Peter, en Kaj, l’Orlando, la Haruna, l’Edu, l’Anna, la Clarie, en Victor, en Lars, la Federicka, en Jiři, en Frantižek, l’Emi, i tants d’altres, realment em van fer oblidar de que aquest cap d’any, l’únic raïm que hi havia a la festa era en forma de vi i de cava.
Feliç any nou! Šťastný nový rok !
dilluns, 5 de gener del 2009
dissabte, 3 de gener del 2009
Capítol XVI: "The Little Sea"
La meva estada a Praga sens dubte ha estat marcada per “The Little Sea”. No us faré perllongar més les ànsies de saber de què es tracta: “The Little Sea” és el nom del petit espectacle de titelles que vam muntar per representar-lo just abans de les vacances de Nadal.
Tot va començar quan jo anava a un concert on en Dalibor tocava l’acordió. La Francesca, companya de pis del primer lloc on vaig estar, em va dir que aquell mateix vespre havia quedat amb una noia, amb qui es coneixerien per primer cop a través d’una amistat mútua, la qual li havia proposat d’anar a un concert on també hi tocava un acordionista conegut seu. Ens vam dir: Què t’hi jugues a que es tracta del mateix concert!
I, efectivament, allà ens vam trobar els quatre: en Dalibor amb el seu acordió, la Francesca, la Jess, que és una belga d’ascendència anglesa instal•lada a Praga, i jo.
Ens vam entendre la mar de bé, i en aquell moment ja va sorgir la idea de muntar alguna cosa. La Jèssica, que estudia Art, ens va dur un dia a veure un espectacle de titelles d’una estudiant de teatre, a la mateixa facultat d’arts escèniques (DAMU), i, després d’això, definitivament vam tirar endavant la idea de fer el nostre propi muntatge, sense gaires pretensions, sense gaires expectatives, però amb totes la il•lusió i, sobretot, ganes de passar-nos-ho bé plegats.
Així va sorgir “The Little Sea”, un petit espectacle de titelles de no més de vint minuts, parlat en txec, anglès i castellà, que explica la història de com del riu Moldava en va sorgir el mar. Lamentablement la República Txeca, però, se’n va quedar sense!
La història es narrava a través de la televisió “BB-Sea”. El teatrí era una gran carcassa de televisió que la Jess havia tret de les escombraries i adaptat com a tal. Érem tres “titellaires-actors-cantants” i tres músics més: en Simon a la guitarra, la Haruna al baix i al glockenspiel, i en Dalibor a l’acordió i cantant, als que m’hi afegeixo també jo, tocant el clarinet.
La primera representació va ser al Pub 3+1, en una sala tan petita que la majoria dels meus amics no van poder entrar perquè no s’hi cabia i s’ho van perdre. Després de l’espectacle va continuar el caliu de tal manera que ens va donar per cantar i ballar plegats.
La segona i última actuació va ser al Chapeau Rouge. Ens hi va apuntar en Dalibor i estàvem una mica acollonits perquè és un local molt famós a Praga, força ampli i amb un ambient nocturn que crèiem poc propici per a gaudir d’un espectacle de titelles. Però resulta que ja estàvem al programa, per la qual cosa ja no ens podíem plantejar fer-nos enrera.
Però, per sort, resulta que la sala en qüestió estava llogada per a fer-hi una festa caritativa per a recollir fons per als nens orfes. Així que difícilment haguéssim trobat un ambient millor. Aquesta vegada sí que teníem tots els amics a dins, fent un ambient ben maco, i la Martina també va portar tots els seus couch-surfers, entre els quals hi havia un mexicà que precisament havia fet alguna cosa de titelles.
Malgrat era un espectacle senzill i amb recursos limitats, li vam saber treure el suc i sembla ser que va agradar força. Sempre havia volgut fer algun tipus de muntatge estrambòtic fet amb una mica de cara i ulls i, per fi, n’he tingut la ocasió.
Ha calgut venir a Praga per trobar l’ambient ideal per fer-ho. Però a partir d’ara espero que no em calgui tornar a venir a Praga per a poder muntar algun altre espectacle músico-festivo-paranoic com aquest! Fem-lo a ca nostra! Qui s’hi apunta?!
Tot va començar quan jo anava a un concert on en Dalibor tocava l’acordió. La Francesca, companya de pis del primer lloc on vaig estar, em va dir que aquell mateix vespre havia quedat amb una noia, amb qui es coneixerien per primer cop a través d’una amistat mútua, la qual li havia proposat d’anar a un concert on també hi tocava un acordionista conegut seu. Ens vam dir: Què t’hi jugues a que es tracta del mateix concert!
I, efectivament, allà ens vam trobar els quatre: en Dalibor amb el seu acordió, la Francesca, la Jess, que és una belga d’ascendència anglesa instal•lada a Praga, i jo.
Ens vam entendre la mar de bé, i en aquell moment ja va sorgir la idea de muntar alguna cosa. La Jèssica, que estudia Art, ens va dur un dia a veure un espectacle de titelles d’una estudiant de teatre, a la mateixa facultat d’arts escèniques (DAMU), i, després d’això, definitivament vam tirar endavant la idea de fer el nostre propi muntatge, sense gaires pretensions, sense gaires expectatives, però amb totes la il•lusió i, sobretot, ganes de passar-nos-ho bé plegats.
Així va sorgir “The Little Sea”, un petit espectacle de titelles de no més de vint minuts, parlat en txec, anglès i castellà, que explica la història de com del riu Moldava en va sorgir el mar. Lamentablement la República Txeca, però, se’n va quedar sense!
La història es narrava a través de la televisió “BB-Sea”. El teatrí era una gran carcassa de televisió que la Jess havia tret de les escombraries i adaptat com a tal. Érem tres “titellaires-actors-cantants” i tres músics més: en Simon a la guitarra, la Haruna al baix i al glockenspiel, i en Dalibor a l’acordió i cantant, als que m’hi afegeixo també jo, tocant el clarinet.
La primera representació va ser al Pub 3+1, en una sala tan petita que la majoria dels meus amics no van poder entrar perquè no s’hi cabia i s’ho van perdre. Després de l’espectacle va continuar el caliu de tal manera que ens va donar per cantar i ballar plegats.
La segona i última actuació va ser al Chapeau Rouge. Ens hi va apuntar en Dalibor i estàvem una mica acollonits perquè és un local molt famós a Praga, força ampli i amb un ambient nocturn que crèiem poc propici per a gaudir d’un espectacle de titelles. Però resulta que ja estàvem al programa, per la qual cosa ja no ens podíem plantejar fer-nos enrera.
Però, per sort, resulta que la sala en qüestió estava llogada per a fer-hi una festa caritativa per a recollir fons per als nens orfes. Així que difícilment haguéssim trobat un ambient millor. Aquesta vegada sí que teníem tots els amics a dins, fent un ambient ben maco, i la Martina també va portar tots els seus couch-surfers, entre els quals hi havia un mexicà que precisament havia fet alguna cosa de titelles.
Malgrat era un espectacle senzill i amb recursos limitats, li vam saber treure el suc i sembla ser que va agradar força. Sempre havia volgut fer algun tipus de muntatge estrambòtic fet amb una mica de cara i ulls i, per fi, n’he tingut la ocasió.
Ha calgut venir a Praga per trobar l’ambient ideal per fer-ho. Però a partir d’ara espero que no em calgui tornar a venir a Praga per a poder muntar algun altre espectacle músico-festivo-paranoic com aquest! Fem-lo a ca nostra! Qui s’hi apunta?!
divendres, 2 de gener del 2009
Capítol XV: Třinec
El dia del meu aniversari, aquest any l’he celebrat d’una manera força especial: tocant en un concert a la regió de Silèsia. Gràcies a la coneixença del cor Štybarův Dětský Sbor l’estiu passat a Cantonigròs, he tingut la oportunitat de ser el convidat especial del seu concert de Nadal a la seva població, Třinec.
Třinec és una petita ciutat absolutament industrial situada a l’extrem est de la República Txeca, tant a l’extrem que des d’allà et poden assenyalar amb el dit que el següent turó ja és Polònia o que a l’altra banda de la muntanya ja és Eslovàquia.
Gran part de la població treballa directa o indirectament a la metal•lúrgica Třinecké Železárny, que diria que és la més colossal indústria que he vist mai a la vida. El complex industrial on està ubicada és tan gran que, anant amb tren i sense parar, es triga deu minuts a recórre’l, allargant-se des de Třinec fins a Český Těšín, la següent població.
La fàbrica sens dubte és la identitat de Třinec. Precisament aquesta és el principal espònsor de l’equip d’hoquei local, que compta amb un suport massiu per part dels ciutadans. En un partit seu, l’estadi, que podia albergar 4000 persones, estava que no s’hi cabia. Comptant que el suport de l’equip visitant era molt reduït, això significava que en aquell estadi hi havia un de cada cinc habitants de Třinec.
Quan arribes en aquest racó de món en tren, sortint de l’estació, aquesta fàbrica és la primera imatge que reps. Enormes xemeneies i mil canyeries entortolligades entre un seguit d’estructures cúbiques i cilíndriques que cobreixen les seves dimensions exagerades amb un trist i greixós color gris. Aquest color gris d’explotació minera embafa tota la ciutat, donant-li un toc depriment, que s’acaba fent gairebé entranyable.
Ni tant sols el petit centre de la població és gens atractiu. Les seves dues esglésies, a peu de carretera, no són gens interessants. Resulta que els comunistes van ubicar el nou centre neuràlgic en una altra ala de la ciutat, cosa que féu que el centre originari restés com un simple lloc residencial com qualsevol altre. Així que la vida social es mou més aviat amunt i avall de la gran avinguda traçada pels comunistes, perspectiva de la qual és ben bé d’una rància monumentalitat racionalista. A la punta de l’avinguda hi ha una plaça on hi ha el centre cultural i l’antic hotel també d’època comunista, els quals, juntament amb d’altres grans blocs de pisos del voltant, ofereixen una ben caduca estampa del que és ja el racionalisme del segle passat.
Però la nit de Třinec és especial. Quan és fosc passa una cosa extraordinària, que sembla obra de la natura: el negre de la nit es tenyeix de taronja durant un lapse de temps determinat. Al cap d’un moment, la claror ataronjada desapareix del cel, tornant aquest al seu propi color nocturn. Una estona més tard, la nit torna a ser taronja, i després altre cop negre, i així successivament. I és que les dimensions de la foneria de metall són tan bestials, que cada vegada que queda al descobert la massa de metall incandescent, aquesta és capaç d’il•luminar el cel de tal manera que es veu des de diferents punts de la població.
Entre aquest ambient de ciutat obrera hi fan vida un seguit de persones que els agrada la música clàssica i que canten a un cor des de nens, el cor del senyor Štybar.
Un d’ells és en Janik Nowak, el pianista de la coral. A part de ser un excel•lent intèrpret i tot un personatge, és un jove professor de la Universitat d’Ostrava. A casa seva vaig estar-hi hostatjat per a fer el primer assaig de l’obra que tocarem: la Première Rhapsodie de Claude Debussy. Va ser ell qui em va explicar sobre el tema del txec que parlen allà, que és un dialecte influenciat sobretot pel polonès, així com per l’eslovac. És quan te n´adones de l´artificialitat de les fronteres. Al vespre vam fer un agradable sopar amb les dues Zuzanes a una coneguda pizzeria de la població.
Al tornar-hi el 27 de desembre, vaig estar hostatjat a casa d’en Daniel Kluz, amb qui ja m’havia trobat en diverses ocasions a Praga, on també estudia ell, fent que això fos com anar a visitar a un amic. A casa seva vaig conèixer la seva germana Iveta i el seu xicot Marek, molt simpàtics. També mereixen especial menció l´Aron, el gos, que cantava molt bé, i l’àvia, molt tendre i que cuinava a base de bé. El gos vivia a fora, al replà, i l’àvia vivia al pis de dalt de la casa.
Aquests dies vaig experimentar l’hivern de debò, amb temperatures d’entre 7 i 13 graus sota zero, però que ofereix un increïble paisatge de postal, i és que, malgrat l’extensa superfície industrial, just al sortir d’allà tot són prats, boscos, casetes i camins.
El vespre del concert va arribar. Ells van cantar molt bé i la nostra peça també va anar força bé, malgrat un petit gall i un bemoll que em vaig deixar... Vam tocar molt a gust amb en Janik i va quedar la mar de professional. De debò que em van fer sentir com l’artista convidat. Al acabar el concert i fer-me tornar a saludar, vaig rebre el regal d’aniversari de la coral, una samarreta de l’equip d’hoquei amb totes les firmes dels cantaires. Genial. I a més, vaig rebre un obsequi per part de la representant de l’ajuntament de Třinec acompanyat d’unes solemnes alhora que amistoses paraules a les que em vaig atrevir a contestar amb txec davant de tothom. Vaig dir: “Parlo una mica de txec. Estic content d’estar aquí. Gràcies” i prou, perquè em vaig atabalar i no la volia pifiar. Ara bé, els aplaudiments que vaig rebre per haver dit aquestes quatre paraules en txec, van ser els més sonats de tot el concert.
Uns tes calentets a “la casa del te” amb una colla de txecs va ser una bona manera d´acabar d´arrodonir el dia del meu 26è aniversari. Difícilment podria tornar a celebrar un aniversari d´una manera tan especial.
Třinec és una petita ciutat absolutament industrial situada a l’extrem est de la República Txeca, tant a l’extrem que des d’allà et poden assenyalar amb el dit que el següent turó ja és Polònia o que a l’altra banda de la muntanya ja és Eslovàquia.
Gran part de la població treballa directa o indirectament a la metal•lúrgica Třinecké Železárny, que diria que és la més colossal indústria que he vist mai a la vida. El complex industrial on està ubicada és tan gran que, anant amb tren i sense parar, es triga deu minuts a recórre’l, allargant-se des de Třinec fins a Český Těšín, la següent població.
La fàbrica sens dubte és la identitat de Třinec. Precisament aquesta és el principal espònsor de l’equip d’hoquei local, que compta amb un suport massiu per part dels ciutadans. En un partit seu, l’estadi, que podia albergar 4000 persones, estava que no s’hi cabia. Comptant que el suport de l’equip visitant era molt reduït, això significava que en aquell estadi hi havia un de cada cinc habitants de Třinec.
Quan arribes en aquest racó de món en tren, sortint de l’estació, aquesta fàbrica és la primera imatge que reps. Enormes xemeneies i mil canyeries entortolligades entre un seguit d’estructures cúbiques i cilíndriques que cobreixen les seves dimensions exagerades amb un trist i greixós color gris. Aquest color gris d’explotació minera embafa tota la ciutat, donant-li un toc depriment, que s’acaba fent gairebé entranyable.
Ni tant sols el petit centre de la població és gens atractiu. Les seves dues esglésies, a peu de carretera, no són gens interessants. Resulta que els comunistes van ubicar el nou centre neuràlgic en una altra ala de la ciutat, cosa que féu que el centre originari restés com un simple lloc residencial com qualsevol altre. Així que la vida social es mou més aviat amunt i avall de la gran avinguda traçada pels comunistes, perspectiva de la qual és ben bé d’una rància monumentalitat racionalista. A la punta de l’avinguda hi ha una plaça on hi ha el centre cultural i l’antic hotel també d’època comunista, els quals, juntament amb d’altres grans blocs de pisos del voltant, ofereixen una ben caduca estampa del que és ja el racionalisme del segle passat.
Però la nit de Třinec és especial. Quan és fosc passa una cosa extraordinària, que sembla obra de la natura: el negre de la nit es tenyeix de taronja durant un lapse de temps determinat. Al cap d’un moment, la claror ataronjada desapareix del cel, tornant aquest al seu propi color nocturn. Una estona més tard, la nit torna a ser taronja, i després altre cop negre, i així successivament. I és que les dimensions de la foneria de metall són tan bestials, que cada vegada que queda al descobert la massa de metall incandescent, aquesta és capaç d’il•luminar el cel de tal manera que es veu des de diferents punts de la població.
Entre aquest ambient de ciutat obrera hi fan vida un seguit de persones que els agrada la música clàssica i que canten a un cor des de nens, el cor del senyor Štybar.
Un d’ells és en Janik Nowak, el pianista de la coral. A part de ser un excel•lent intèrpret i tot un personatge, és un jove professor de la Universitat d’Ostrava. A casa seva vaig estar-hi hostatjat per a fer el primer assaig de l’obra que tocarem: la Première Rhapsodie de Claude Debussy. Va ser ell qui em va explicar sobre el tema del txec que parlen allà, que és un dialecte influenciat sobretot pel polonès, així com per l’eslovac. És quan te n´adones de l´artificialitat de les fronteres. Al vespre vam fer un agradable sopar amb les dues Zuzanes a una coneguda pizzeria de la població.
Al tornar-hi el 27 de desembre, vaig estar hostatjat a casa d’en Daniel Kluz, amb qui ja m’havia trobat en diverses ocasions a Praga, on també estudia ell, fent que això fos com anar a visitar a un amic. A casa seva vaig conèixer la seva germana Iveta i el seu xicot Marek, molt simpàtics. També mereixen especial menció l´Aron, el gos, que cantava molt bé, i l’àvia, molt tendre i que cuinava a base de bé. El gos vivia a fora, al replà, i l’àvia vivia al pis de dalt de la casa.
Aquests dies vaig experimentar l’hivern de debò, amb temperatures d’entre 7 i 13 graus sota zero, però que ofereix un increïble paisatge de postal, i és que, malgrat l’extensa superfície industrial, just al sortir d’allà tot són prats, boscos, casetes i camins.
El vespre del concert va arribar. Ells van cantar molt bé i la nostra peça també va anar força bé, malgrat un petit gall i un bemoll que em vaig deixar... Vam tocar molt a gust amb en Janik i va quedar la mar de professional. De debò que em van fer sentir com l’artista convidat. Al acabar el concert i fer-me tornar a saludar, vaig rebre el regal d’aniversari de la coral, una samarreta de l’equip d’hoquei amb totes les firmes dels cantaires. Genial. I a més, vaig rebre un obsequi per part de la representant de l’ajuntament de Třinec acompanyat d’unes solemnes alhora que amistoses paraules a les que em vaig atrevir a contestar amb txec davant de tothom. Vaig dir: “Parlo una mica de txec. Estic content d’estar aquí. Gràcies” i prou, perquè em vaig atabalar i no la volia pifiar. Ara bé, els aplaudiments que vaig rebre per haver dit aquestes quatre paraules en txec, van ser els més sonats de tot el concert.
Uns tes calentets a “la casa del te” amb una colla de txecs va ser una bona manera d´acabar d´arrodonir el dia del meu 26è aniversari. Difícilment podria tornar a celebrar un aniversari d´una manera tan especial.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)