El molí de Sova, estampa la seva blanca silueta a la riba del riu. Ubicat a l'illa de Kampa, la qual es troba gairebé adherida a terra ferma al sud del pont de Carles, l'antic edifici industrial és avui la seu del Museu Kampa. Posades al voltant de l'edifici, s'exhibeixen d'una manera cridanera unes enormes figures canines de plàstic vermell, i una llarga filera de pingüins grocs. Surant al riu entre les barques hi ha un monstruós conill de color lila.
Per a veure aquest museu d'art contemporani he quedat amb l'Eduard Borràs, manresà que dedica la seva estada a Praga a les investigacions científiques.
Les exposicions que s'ofereixen en aquest moment són la del grup italià Cracking Art Group, en sintonia amb el nou realisme i amb la mateixa poètica que el moviment Dada i Pop Art; i la fotogràfica "Šumná a bezbranná", traduïble com "Allò gràcil i indefens", que mostra l'estat de degradació d'antigues edificacions del segle XX, com boniques vil·les o hotels estil Sezession. D'especial interès per mi eren les fotografies que ensenyaven l'impacte irremeiable de la construcció d'un centre comercial durant els anys 1970 a la plaça de la vila d'una localitat de Bohèmia, en el solar que ocupaven unes antigues cases senyorials danyades durant la segona guerra mundial.
A més de les exposicions intinerants, com a permanents hi ha la colorística i vitalista obra abstracta de František Kupka, el cubisme d'Otto Gutfreund i altres obres d'art modern centre-europeu, algunes d'elles bastant obscures i punyents.
La tarda asolellada i vibrant es transforma en vespre i és el torn d'assistir a un concert de música del segle XX i XXI, a la Sala Martinů, al Palau Lichtentein, seu de l'Acadèmia de les Arts. Han tocat quatre clarinetistes, alumnes de doctorat o ex-alumnes de l'acadèmia, i els meus dos professors, Jiri Hlavac i Vlastimil Mares, a més de la resta d'instrumentistes que complementaven els grups de cambra. En aquesta ocasió m'hi ha acompanyat en Víctor Joanin, un francès de Grenoble la mar de trempat, amb qui ja ens vam conèixer els primers dies d'arribar a Praga i que, de moment, està essent el meu amic de referència.
Es feia tard i hem hagut de sortir del concert abans. A fora ens esperava, per sorpresa, una boira fantasmagòrica. Els meus companys de pis m'esperaven per sopar plegats, ja que dilluns em traslladaré al pis definitiu! Em sap greu deixar-los... es tracta de la Francesca Taylor i en Simon Keeves, the Brigthon, Anglaterra. Amb ells he gaudit d'una convivència molt divertida.
La Francesca és un noia esbojarrada, riallera, teatral i molt guapa. Vesteix com a reflexe de tal i com és ella, amb molts colors, convinacions extravagants, complements naïf,... perquè us en feu una idea de fins on arriba el seu desacomplexament, es va presentar a la discoteca amb el seu pijama. A en Simon i a mi ens va regalar a cadascú un barret groc i rosa amb grans topos de colors, que ja s'han transformat en part de la indumentària habitual d'estar per casa. L'altre dia ens va animar a que ens pintéssim la cara. A mi em va posar purpurina i tot, i ens vam fer fotos amb d'altres barrets que té.
En Simon és un noi de fàcil tracte, molt despreocupat i que et fa sentir bé en tot moment. Li agrada molt la música, afició que compartim també amb la Francesca, amb qui solem cantar plegats. Ell, a més d'apreciar la música clàssica, la qual sona en moltes ocasions per la ràdio que tenim sintonitzada, té especial devoció per la música electrònica i el món dels Dj.
dissabte, 11 d’octubre del 2008
dissabte, 4 d’octubre del 2008
Capítol IV: La tardor des de Letná i Petrín.
La tardor es viu amb tota plenitud des dels parcs dels turons de Letná i Petrín, ara que els arbres exhibeixen la seva metamorfosi cromàtica en un esclat desenfadat de color.
Damunt les extenses catifes verdes i els camins empredrats s'hi van dipositant i entremesclant les acolorides fulles marcides. Semblen ser un reflex trencadís de les copes dels arbres, grocs, ocres, marrons torrats, vermells intensos o tímids, i fins i tot morats avellutats, junt amb el verd que s'hi va desdibuixant com en una immensa i embriagadora aquarel·la caducifòlia.
Al parc de Petrín, els esquirols corren amunt i avall tot arreplegant les castanyes que acumulen per passar l'hivern. Ni les passes sordes dels passejants damunt l'humit coixí natural interfereixen el seu atrafegat traginar.
Més val deixar-te endur per la voluntat capritxosa del camins serpentejants del turó de Petrín i que et sorprengui l'haver arribat fins la punta més alta de Malá Strana. Des d'allà, falda avall es va desglossant teulada a teulada la fesomia de l'antic barri, mentre que, imponent i majestàtic, el castell reposa entronitzat damunt la més privilegiada orografia sobre el Moldava.
Damunt les extenses catifes verdes i els camins empredrats s'hi van dipositant i entremesclant les acolorides fulles marcides. Semblen ser un reflex trencadís de les copes dels arbres, grocs, ocres, marrons torrats, vermells intensos o tímids, i fins i tot morats avellutats, junt amb el verd que s'hi va desdibuixant com en una immensa i embriagadora aquarel·la caducifòlia.
Al parc de Petrín, els esquirols corren amunt i avall tot arreplegant les castanyes que acumulen per passar l'hivern. Ni les passes sordes dels passejants damunt l'humit coixí natural interfereixen el seu atrafegat traginar.
Més val deixar-te endur per la voluntat capritxosa del camins serpentejants del turó de Petrín i que et sorprengui l'haver arribat fins la punta més alta de Malá Strana. Des d'allà, falda avall es va desglossant teulada a teulada la fesomia de l'antic barri, mentre que, imponent i majestàtic, el castell reposa entronitzat damunt la més privilegiada orografia sobre el Moldava.
Capítol III: El meu primer concert a Praga.
Just la primera setmana la Martina em va presentar els seus amics en un pub. Allà hi havia la Haruna, una noia molt maca i simpàtica de mare txeca i pare japonès. Tot xerrant, la Haruna em va dir que el seu germà era guitarrista i que estava planejant fer un concert amb algú més que arreplegués per a l'ocasió. El dia següent ja quedàvem amb el guitarrista, en Simon, per a conèixer-nos i veure què podíem fer.
En Simon, noi alt de rostre tot exòtic, més que semblar txec o japonès sembla sudamericà. És un noi molt tranquil, pausat i d'agradable somriure. La seva germana Haruna, en canvi, és més riallera i esbojarrada. En Simon estudia musicologia i japonès i, curiosament, la seva germana estudia xinès, i no pas japonès.
Just un o dos dies més tard, en Simon em va fer conèixer en Dalibor, un noi tot extravagant i malgirvat, però molt interessant, que toca l'acordió. Vam fer un parell d'assajos, i au! a tocar en un cafè! Durant els assajos, mentre ens miràvem Piazzola, Jobim i un parell de klezmers, val a dir que teníem la companyia d'una bestiola fantàstica anomenada Francisek, un gos negre maquíssim, petit i juganer.
La veritat és que més que un concert es tractà de tocar entremig i al final d'un acte de lectura de poesia i narrativa (no cal que us digui que en txec), en el que el component especial era que els lectors eren gent que estava sota algun tipus de tractament psicològic.
En Simon, noi alt de rostre tot exòtic, més que semblar txec o japonès sembla sudamericà. És un noi molt tranquil, pausat i d'agradable somriure. La seva germana Haruna, en canvi, és més riallera i esbojarrada. En Simon estudia musicologia i japonès i, curiosament, la seva germana estudia xinès, i no pas japonès.
Just un o dos dies més tard, en Simon em va fer conèixer en Dalibor, un noi tot extravagant i malgirvat, però molt interessant, que toca l'acordió. Vam fer un parell d'assajos, i au! a tocar en un cafè! Durant els assajos, mentre ens miràvem Piazzola, Jobim i un parell de klezmers, val a dir que teníem la companyia d'una bestiola fantàstica anomenada Francisek, un gos negre maquíssim, petit i juganer.
La veritat és que més que un concert es tractà de tocar entremig i al final d'un acte de lectura de poesia i narrativa (no cal que us digui que en txec), en el que el component especial era que els lectors eren gent que estava sota algun tipus de tractament psicològic.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Capítol II: La Re-Punk-blica Independent de Casa la Martina
La Martina té el càrrec honorífic de ser the President of the RePunkblic. La Presidenta vetlla pel bon funcionament de la RePunkblica i per acomodar apropiadament als nouvinguts.
Si ella és la Presidenta, els hostes de casa seva són els Diputats del Parlament.
El Parlament està ubicat a Living-room-Ville.
Living-room-Ville és la capital de la RePunkblica.
Al Parlament s'hi reuneixen els Diputats per a debatre els temes de l'ordre del dia per a poder desenvolupar un bon funcionament de la RePunkblica.
Aquests giren entorn a garantir la bona qualitat de l'oferta d'oci existent. Els Diputats i la Presidenta es desplacen personalment als pubs de la ciutat per a comprovar que la bona qualitat de la cervesa txeca en cap moment sigui minvada, assisteixen a concerts del tipus de música que sigui per a testimoniar que l'esdeveniment és suficientment cool, intervenen en el bon desenvolupament de les polítiques de diversió de les discoteques i programen les visites culturals a les exposicions i museus pertinents.
LONG LIFE REPUNKBLIC!!!
Si ella és la Presidenta, els hostes de casa seva són els Diputats del Parlament.
El Parlament està ubicat a Living-room-Ville.
Living-room-Ville és la capital de la RePunkblica.
Al Parlament s'hi reuneixen els Diputats per a debatre els temes de l'ordre del dia per a poder desenvolupar un bon funcionament de la RePunkblica.
Aquests giren entorn a garantir la bona qualitat de l'oferta d'oci existent. Els Diputats i la Presidenta es desplacen personalment als pubs de la ciutat per a comprovar que la bona qualitat de la cervesa txeca en cap moment sigui minvada, assisteixen a concerts del tipus de música que sigui per a testimoniar que l'esdeveniment és suficientment cool, intervenen en el bon desenvolupament de les polítiques de diversió de les discoteques i programen les visites culturals a les exposicions i museus pertinents.
LONG LIFE REPUNKBLIC!!!
dijous, 2 d’octubre del 2008
Capítol I: La Presidenta Martina.
A la Martina li dec molt més que unes gràcies per haver-me allotjat a casa seva durant la meva primera setmana a Praga. Vaig dormir al menjador de casa seva junt amb d'altres "couch-surfers" mentres em posava a buscar pis sense treva. Arribat el moment de marxar, en agraïment, vaig decidir comprar-li alguna cosa que realment necessités. I li vaig regalar una cortina de bany nova, tota de coloraines. Tant sols una tonteria, perquè li agraís com li agraís, el que m'ha proporcionat ella no té preu:
Gràcies a ella he començat d'una manera immillorable la meva estada a Praga, i amb només una setmana ja he començat a sentir com m'arrelava a la ciutat. A casa seva he conegut gent molt maca procedent de tot arreu: tres polonesos, tres francesos, cinc canadencs, un brasileny, un britànic, un taiwanès una mica tocat de l'ala i un bon grapat de txeques i txecs.
La Martina havia estat una mica punk, i encara li en resta l'esperit. El menjador de casa seva és un campament obert a tots els nouvinguts. A l'entrar a casa seva, al rebedor t'hi trobes una pila de sabates de totes mides i tipologies, propietat de la gent que habita el menjador en aquell moment. El petit rebedor dóna al menjador, espai ocupat principalment per un sofà llit i dos matalassos. Damunt d'aquests i de la taula, cadires i butaques, s'hi amunteguen tot un reguitzell d'objectes personals que envaeixen fins on et pugui arribar la vista: mòbils endollats carregant-se, mitjons bruts recargolats en un racó, un cendrer que fa tres dies que no s'ha buidat, algun ordinador pòrtatil encès, càmares de fotografiar, i motxilles i maletes obertes, amb totes les samarretes rebregades i els pantalons mal engiponats en un manyoc. No obstant això, encara hi queda lloc pels objectes decoratius, sobretot de reminiscències orientals, alguns d'ells esperpèntics. Les imatges de Mao Tse Tung es multipliquen per tots els plans, i és que resulta que la Martina està fascinada per la Xina i la Revolució Cultural xinesa.
La mateixa estampa d'aclaparament es repeteix al bany: necessers atapeïts, manca de centímetres de barra on penjar-hi la teva tovallola, i mil-i-un objectes que semblen haver-se fossilitzat en les petites estanteries del voltant del mirall, de ben segur oblidats per d'altres viatgers pel seu pas per casa de la Martina.
La gent deambula, entra i surt, o senzillament es limita a existir dins aquell menjador. Amb una personalitat fèrria, la Martina dirigeix amb autoritat el que sembla un desgavell. Casa seva sembla la seva República Independent, o més ben dit la RePunkblica.
Gràcies a ella he començat d'una manera immillorable la meva estada a Praga, i amb només una setmana ja he començat a sentir com m'arrelava a la ciutat. A casa seva he conegut gent molt maca procedent de tot arreu: tres polonesos, tres francesos, cinc canadencs, un brasileny, un britànic, un taiwanès una mica tocat de l'ala i un bon grapat de txeques i txecs.
La Martina havia estat una mica punk, i encara li en resta l'esperit. El menjador de casa seva és un campament obert a tots els nouvinguts. A l'entrar a casa seva, al rebedor t'hi trobes una pila de sabates de totes mides i tipologies, propietat de la gent que habita el menjador en aquell moment. El petit rebedor dóna al menjador, espai ocupat principalment per un sofà llit i dos matalassos. Damunt d'aquests i de la taula, cadires i butaques, s'hi amunteguen tot un reguitzell d'objectes personals que envaeixen fins on et pugui arribar la vista: mòbils endollats carregant-se, mitjons bruts recargolats en un racó, un cendrer que fa tres dies que no s'ha buidat, algun ordinador pòrtatil encès, càmares de fotografiar, i motxilles i maletes obertes, amb totes les samarretes rebregades i els pantalons mal engiponats en un manyoc. No obstant això, encara hi queda lloc pels objectes decoratius, sobretot de reminiscències orientals, alguns d'ells esperpèntics. Les imatges de Mao Tse Tung es multipliquen per tots els plans, i és que resulta que la Martina està fascinada per la Xina i la Revolució Cultural xinesa.
La mateixa estampa d'aclaparament es repeteix al bany: necessers atapeïts, manca de centímetres de barra on penjar-hi la teva tovallola, i mil-i-un objectes que semblen haver-se fossilitzat en les petites estanteries del voltant del mirall, de ben segur oblidats per d'altres viatgers pel seu pas per casa de la Martina.
La gent deambula, entra i surt, o senzillament es limita a existir dins aquell menjador. Amb una personalitat fèrria, la Martina dirigeix amb autoritat el que sembla un desgavell. Casa seva sembla la seva República Independent, o més ben dit la RePunkblica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)