A la Martina li dec molt més que unes gràcies per haver-me allotjat a casa seva durant la meva primera setmana a Praga. Vaig dormir al menjador de casa seva junt amb d'altres "couch-surfers" mentres em posava a buscar pis sense treva. Arribat el moment de marxar, en agraïment, vaig decidir comprar-li alguna cosa que realment necessités. I li vaig regalar una cortina de bany nova, tota de coloraines. Tant sols una tonteria, perquè li agraís com li agraís, el que m'ha proporcionat ella no té preu:
Gràcies a ella he començat d'una manera immillorable la meva estada a Praga, i amb només una setmana ja he començat a sentir com m'arrelava a la ciutat. A casa seva he conegut gent molt maca procedent de tot arreu: tres polonesos, tres francesos, cinc canadencs, un brasileny, un britànic, un taiwanès una mica tocat de l'ala i un bon grapat de txeques i txecs.
La Martina havia estat una mica punk, i encara li en resta l'esperit. El menjador de casa seva és un campament obert a tots els nouvinguts. A l'entrar a casa seva, al rebedor t'hi trobes una pila de sabates de totes mides i tipologies, propietat de la gent que habita el menjador en aquell moment. El petit rebedor dóna al menjador, espai ocupat principalment per un sofà llit i dos matalassos. Damunt d'aquests i de la taula, cadires i butaques, s'hi amunteguen tot un reguitzell d'objectes personals que envaeixen fins on et pugui arribar la vista: mòbils endollats carregant-se, mitjons bruts recargolats en un racó, un cendrer que fa tres dies que no s'ha buidat, algun ordinador pòrtatil encès, càmares de fotografiar, i motxilles i maletes obertes, amb totes les samarretes rebregades i els pantalons mal engiponats en un manyoc. No obstant això, encara hi queda lloc pels objectes decoratius, sobretot de reminiscències orientals, alguns d'ells esperpèntics. Les imatges de Mao Tse Tung es multipliquen per tots els plans, i és que resulta que la Martina està fascinada per la Xina i la Revolució Cultural xinesa.
La mateixa estampa d'aclaparament es repeteix al bany: necessers atapeïts, manca de centímetres de barra on penjar-hi la teva tovallola, i mil-i-un objectes que semblen haver-se fossilitzat en les petites estanteries del voltant del mirall, de ben segur oblidats per d'altres viatgers pel seu pas per casa de la Martina.
La gent deambula, entra i surt, o senzillament es limita a existir dins aquell menjador. Amb una personalitat fèrria, la Martina dirigeix amb autoritat el que sembla un desgavell. Casa seva sembla la seva República Independent, o més ben dit la RePunkblica.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada