Avui al matí he anat a la biblioteca i he agafat un disc compacte on hi havia, entre d’altres, la peça que començaré a tocar de Miloslav Ištvan. El clarinetista, posava que era Karel Dohnal. Ni idea. Miro la foto. Molt bé.
A la tarda vaig a classe. Abans d’entrar xerro amb en Daniel, un altre estudiant de clarinet. Li ensenyo el disc compacte i em diu que –segons la seva consideració- aquell és el millor clarinetista de la República Txeca. Es tracta del solista de l’Orquestra de l’Òpera Estatal.
Entro a classe. Comencem la lliçó amb en Vlastimil.
Al cap d’una estona truquen a la porta. Entra un home i se saluden efusivament amb el professor. La seva cara em resulta familiar. Truquen el telèfon d’en Vlastimil i l’agafa. Ens quedem l’home i jo plantats i jo que penso: aquest tio ha de ser el clarinetista del disc!
I, efectivament: era Karel Dohnal! No us sembla una casualitat increïble? Hem parlat de les peces que hi ha al disc i ja m’he motivat a començar-les tocar. És molt bon noi. M’ha donat la seva adreça electrònica i tot. Ja m’estic engrescant per preguntar-li si em pot fer alguna classe...
dimecres, 19 de novembre del 2008
Capítol XII: Rudolfinum
Fa setmanes, amb la Martina i en Victor vam anar a veure una exposició de pintura contemporània xinesa al Rudolfinum. La qual, per cert, va anar succeïda per una segona exposició d’obres en tinta xinesa al palau Wallenstein on s’hi van afegir l’Emilia i la Marion. Aquell dia vam tenir ocasió de veure una part del Rudolfinum, però no va ser fins ahir que no vaig entrar a la sala de concerts. És una sala neoclàssica espectacular. Té un gran orgue també neoclàssic i tota la sala està circumdada per unes enormes columnes, que, a pesar de que donen una imatge imponent i majestàtica a la sala, treuen molta visibilitat a una bona part del públic. Però és igual. Em quedo amb les columnes. Es tractava d’un concert de la Filharmònica de Praga en secció de cambra en gran format, o digues-li orquestra de petit format, perquè es tractava de reduccions d’obres orquestrals de Debussy, Copland i Wagner, i una obra per a secció de vent fusta i metall de Stravinskij. Vaig entrar-hi gratuïtament ja que la Zuzana, flautista, i la seva amiga trompista, coneixien a uns quants músics que hi tocaven.
Val a dir que elles dues toquen al quintet de vent Salomé, un quintet que des de bon principi va ser conformat per membres que van ser seleccionats segons tres condicions: 1. tocar excel·lentment. 2. ser noia i 3. estar bona.
Val a dir que elles dues toquen al quintet de vent Salomé, un quintet que des de bon principi va ser conformat per membres que van ser seleccionats segons tres condicions: 1. tocar excel·lentment. 2. ser noia i 3. estar bona.
Capítol XI: Txecs cantant en xinès
La Martina un cop més em va sorprendre, aquesta vegada portant-me a un concert d’un grup de pop-rock txec que cantaven en xinès. El local, una taverna txeca de debò, consistia en una gran sala amb tres fileres de taules comunitàries on tothom s’asseia amb tothom amb germanor. Si alguna cosa destacava d’aquella sala eren els quatre o cinc grans finestrals, perquè estaven engalanats amb uns pomposos cortinatges de l’any de la polca, amb uns enlluernadors estampats florals d’allò més ranci.
A l’escenari, hi havia quatre curiosos txecs cantant els seus temes en xinès. A les taules, hi havia desenes de seguidors que coneixien les cançons que des de fa un grapat d’anys canta aquest grup, i la majoria, companys de classe de la carrera universitària de filologia xinesa, i un bon reguitzell de professors de xinès que eren precisament els que més rebombori feien i més animaven la festa. Fum, cervesa, crits i rialles, com si fos entre una molt nombrosa família.
La música no estava pas malament, encara que no me la posaria a casa. A part dels instruments bàsics del rock també utilitzaven instruments tradicionals xinesos, com una espècie de koto xinès, l’orgue de boca i un seguit de platerets i altres percussions orientals que acabaven de donar un toc encara més freaky a tot plegat. Va ser entranyable. I encara més: sortint d’aquí, vaig passar per davant d’un altre local on hi estaven actuant un guitarrista i un contrabaixista cantant cançons txeques. I jo que tornava cap a casa... semblava una pel·lícula.
A l’escenari, hi havia quatre curiosos txecs cantant els seus temes en xinès. A les taules, hi havia desenes de seguidors que coneixien les cançons que des de fa un grapat d’anys canta aquest grup, i la majoria, companys de classe de la carrera universitària de filologia xinesa, i un bon reguitzell de professors de xinès que eren precisament els que més rebombori feien i més animaven la festa. Fum, cervesa, crits i rialles, com si fos entre una molt nombrosa família.
La música no estava pas malament, encara que no me la posaria a casa. A part dels instruments bàsics del rock també utilitzaven instruments tradicionals xinesos, com una espècie de koto xinès, l’orgue de boca i un seguit de platerets i altres percussions orientals que acabaven de donar un toc encara més freaky a tot plegat. Va ser entranyable. I encara més: sortint d’aquí, vaig passar per davant d’un altre local on hi estaven actuant un guitarrista i un contrabaixista cantant cançons txeques. I jo que tornava cap a casa... semblava una pel·lícula.
diumenge, 9 de novembre del 2008
Capítol X: Del seminari de vent-fusta al concert de l’Orquestra Animata
Aquest dijous el seminari de vent-fusta va ser fantàstic. Vaig descobrir un compositor txec que em va encantar, Viktor Karabis. La Zuzana va tocar excel·lentment una obra per a flauta sola boníssima. Un duet de fagots també va tocar una obra dificilíssima del mateix compositor, que també em va captivar del primer fins a l’últim moment. Després ja només faltava el quartet de flautes per acabar-ho de rematar i deixar-me completament extasiat amb una obra d’Eugène Bozza, Jour d’été a la montagne. El seminari d’avui havia estat tot un concert de cap a peus. Bravo.
Després vaig anar a estudiar. Al sortir de l’aula em vaig trobar a la Zuzana i la vaig felicitar. Llavors em va dir que si volia anar a prendre una cervesa amb uns quants més, perquè es trobaven amb gent d’una jove orquestra europea, i m’hi vaig apuntar. Al sortir de la taverna ens vam ajuntar amb uns quants dels de la orquestra i vam anar al bar de la cervesa Pilsen, prop de Jana Palacha. És tot un temple de la que és la beguda per excel·lència de Txèquia, amb tot un seguit de grans taules per grups en diversos espais, on hi ha un autoservei de cervesa amb pantalleta digital a cada taula. Presidint l’estança, hi ha un gran pantalla que mostra el rànquing amb el consum de cervesa per taula. Era tota una competició. Mai havia vist una cosa així.
Allà vaig conèixer la gent de l’orquestra, com per exemple el primer armeni que he conegut a la vida, que és clarinetista estudiant a Zúric i, sobretot, l’Enric Camarasa, trompista valencià amb qui ens hem alegrat molt de parlar en català. Resulta que és l’orquestra Filharmonia de la Fundació Animato, que comprèn un cooperació entre els conservatoris de Zúric, Lausanna, Karlsruhe, Liubliana, Bratislava, Bucarest, Tallinn, Riga i Vilna.
L’endemà vaig assistir al seu concert, a l’espectacular sala de concerts Smetana de l’Ajuntament de Praga. Van tocar l’obertura de La Forza del Destino de Verdi, el concert per piano n.1 de Mendelssohn i la simfonia n.1 de Mahler. Tal com era d’esperar, van tocar molt bé.
Per cert, em vaig asseure a un lloc on després s’hi van col·locar unes persones més. Així que al meu costat hi va anar a parar un home amb qui es va donar la situació de parlar-hi. Al cap d’una estona, vaig saber que resulta que estava parlant amb l’Ambaixador d’Eslovènia. Entre això i la copa de cava de la mitja part, només faltava el Ferrero Rocher!!!
Al sortir del concert i acomiadar-me d’ells, sobretot de l’Enric, tot parlant, vam descobrir que tenim un amic en comú, l’Adrián Balboa, estudiant de clarinet de l’ESMUC que ara, al acabar, ha anat a estudiar a Karlsruhe amb Wolfgang Meyer, on també estudia l’Enric. Casualitats de la vida.
Després vaig anar a estudiar. Al sortir de l’aula em vaig trobar a la Zuzana i la vaig felicitar. Llavors em va dir que si volia anar a prendre una cervesa amb uns quants més, perquè es trobaven amb gent d’una jove orquestra europea, i m’hi vaig apuntar. Al sortir de la taverna ens vam ajuntar amb uns quants dels de la orquestra i vam anar al bar de la cervesa Pilsen, prop de Jana Palacha. És tot un temple de la que és la beguda per excel·lència de Txèquia, amb tot un seguit de grans taules per grups en diversos espais, on hi ha un autoservei de cervesa amb pantalleta digital a cada taula. Presidint l’estança, hi ha un gran pantalla que mostra el rànquing amb el consum de cervesa per taula. Era tota una competició. Mai havia vist una cosa així.
Allà vaig conèixer la gent de l’orquestra, com per exemple el primer armeni que he conegut a la vida, que és clarinetista estudiant a Zúric i, sobretot, l’Enric Camarasa, trompista valencià amb qui ens hem alegrat molt de parlar en català. Resulta que és l’orquestra Filharmonia de la Fundació Animato, que comprèn un cooperació entre els conservatoris de Zúric, Lausanna, Karlsruhe, Liubliana, Bratislava, Bucarest, Tallinn, Riga i Vilna.
L’endemà vaig assistir al seu concert, a l’espectacular sala de concerts Smetana de l’Ajuntament de Praga. Van tocar l’obertura de La Forza del Destino de Verdi, el concert per piano n.1 de Mendelssohn i la simfonia n.1 de Mahler. Tal com era d’esperar, van tocar molt bé.
Per cert, em vaig asseure a un lloc on després s’hi van col·locar unes persones més. Així que al meu costat hi va anar a parar un home amb qui es va donar la situació de parlar-hi. Al cap d’una estona, vaig saber que resulta que estava parlant amb l’Ambaixador d’Eslovènia. Entre això i la copa de cava de la mitja part, només faltava el Ferrero Rocher!!!
Al sortir del concert i acomiadar-me d’ells, sobretot de l’Enric, tot parlant, vam descobrir que tenim un amic en comú, l’Adrián Balboa, estudiant de clarinet de l’ESMUC que ara, al acabar, ha anat a estudiar a Karlsruhe amb Wolfgang Meyer, on també estudia l’Enric. Casualitats de la vida.
Capítol IX: En Chema
Mentre buscava pis, això era quan vaig arribar a Praga al setembre, vaig conèixer en Chema, un extremeny de Trujillo, la mar de maco, que està treballant en un hotel des del juny. Amb ell ens portem molt bé, així que l’altre dia vam anar a Český Krumlov i České Budějovice, dues boniques localitats del sud de Bohèmia.
Amb en Chema vam disfrutar com mai a Český Krumlov, un poble màgic, d’una bellesa immutable. Qualsevol descripció podria deformar la perfecció de la realitat, així que poso el punt aquí.
La petita ciutat de České Budějovice, que té una grandiosa plaça quadrangular, i grans parcs, ens va agradar perquè, a pesar de ser la capital industrial del sud de Bohèmia, s’hi respira un aire de repòs i d’aparent qualitat de vida. Botigues provincianes i també modernes, gent amb bicicleta, passeigs pels parcs i per la vora dels tres rius que hi conflueixen, un fira d’atraccions,... encara que també el trànsit d’una ciutat industrial que és.
Amb en Chema vam disfrutar com mai a Český Krumlov, un poble màgic, d’una bellesa immutable. Qualsevol descripció podria deformar la perfecció de la realitat, així que poso el punt aquí.
La petita ciutat de České Budějovice, que té una grandiosa plaça quadrangular, i grans parcs, ens va agradar perquè, a pesar de ser la capital industrial del sud de Bohèmia, s’hi respira un aire de repòs i d’aparent qualitat de vida. Botigues provincianes i també modernes, gent amb bicicleta, passeigs pels parcs i per la vora dels tres rius que hi conflueixen, un fira d’atraccions,... encara que també el trànsit d’una ciutat industrial que és.
Capítol VIII: La Jess, una porta oberta cap a l’art i les titelles.
La Jess és una noia de pares anglesos, crescuda en un entorn bilingüístic a Brussel·les i que ara viu a Praga estudiant Art. Per això, s’expressa correctament en quatre idiomes, que representen quatre maneres diferents de desprendre el mateix encant, tranquil·litat i calidesa.
Hem decidit que amb la Jess i la Francesca, l’anglesa ex-companya de pis que estudia sociologia i fa teatre, muntarem un petit i sense pretensions espectacle de titelles. Per a aquest, també comptarem amb la música de Dalibor, l’acordionista, Simon, el guitarrista, i també buscarem un baixista, a part de mi mateix amb el clarinet.
La Jess un vespre ens va dur a DAMU, la facultat de teatre, i vam poder gaudir d’un espectacle de dansa i un altre de titelles. El de dansa es feia en un petit terrat: els espectadors estàvem asseguts a unes grades col·locades directament damunt de la teulada, i aquesta donava a un petit replà on just al darrera quedaven tres finestres de l’àtic de l’edifici. Es tractava d’un solo d’una ballarina de contemporani. La música la feia un percussionista, centrant-se en cada part amb els sons que podia oferir un sol element, com per exemple un gran vol de vidre ple d’aigua. Aquest ambient de sonoritat minimalista i ubicació escènica extravagant donava peu a la dansa de la noia, la qual apareixia des de darrera les finestres. Semblava compungida, després dubitativa en si llançar-se al buit o romandre aferrada a la finestra, mentre les seves sonores i musicals respiracions entretallades denotaven la seva alteració emocional. Finalment descobria l’espai exterior traspassant les finestres, però dins d’una introspecció malaltissa. Els moviments reproduïen artísticament el seu trastorn i el seu aclaparament davant la realitat.
Després d’aquesta aplaudida representació vam baixar de la teulada fins el subterrani on una altra noia començava el seu espectacle de titelles. Es tractava d’un espectacle ben diferent a l’anterior. De caire més aviat humorístic, la noia es muntava la pel·lícula ella sola amb un teatrí reversible i abatible posat damunt un pedestal i tot el seu imaginari de petits éssers increïbles encapçalats pels tomàquets que regentaven una cantina mexicana. L’espectacle, d’allò més enginyós, divertit i d’estètica de tendència al lletgisme i el naïf, contenia també la música en directe de la mateixa titellaire, que cantava i tocava el saxo, i d’un pianista, un contrabaixista i un guitarrista també cantant.
Però per si no n’hi hagués prou, un altre vespre la Jess ens va portar al Roxy, un local d’allò més punter, on hi ha un bar incorporat a una sala d’exposicions, i una petita sala de teatre. Després d’observar les psicodèliques instal·lacions artístiques que eren una espècie d’engendres electro-acústics a base de materials de desperdici d’un parell de dècades enrere, vam gaudir d’un espectacle de teatre ben peculiar. Un trio de dos actors i una actriu, es disposaven a dur a terme una improvisació durant una hora que havia de durar l’espectacle. Només ells tres, el seu gest, i l’ajuda d’uns quants objectes d’adrezzo amb els que tenien previst donar joc. Mínim. Universal. Difícil. Genial.
Hem decidit que amb la Jess i la Francesca, l’anglesa ex-companya de pis que estudia sociologia i fa teatre, muntarem un petit i sense pretensions espectacle de titelles. Per a aquest, també comptarem amb la música de Dalibor, l’acordionista, Simon, el guitarrista, i també buscarem un baixista, a part de mi mateix amb el clarinet.
La Jess un vespre ens va dur a DAMU, la facultat de teatre, i vam poder gaudir d’un espectacle de dansa i un altre de titelles. El de dansa es feia en un petit terrat: els espectadors estàvem asseguts a unes grades col·locades directament damunt de la teulada, i aquesta donava a un petit replà on just al darrera quedaven tres finestres de l’àtic de l’edifici. Es tractava d’un solo d’una ballarina de contemporani. La música la feia un percussionista, centrant-se en cada part amb els sons que podia oferir un sol element, com per exemple un gran vol de vidre ple d’aigua. Aquest ambient de sonoritat minimalista i ubicació escènica extravagant donava peu a la dansa de la noia, la qual apareixia des de darrera les finestres. Semblava compungida, després dubitativa en si llançar-se al buit o romandre aferrada a la finestra, mentre les seves sonores i musicals respiracions entretallades denotaven la seva alteració emocional. Finalment descobria l’espai exterior traspassant les finestres, però dins d’una introspecció malaltissa. Els moviments reproduïen artísticament el seu trastorn i el seu aclaparament davant la realitat.
Després d’aquesta aplaudida representació vam baixar de la teulada fins el subterrani on una altra noia començava el seu espectacle de titelles. Es tractava d’un espectacle ben diferent a l’anterior. De caire més aviat humorístic, la noia es muntava la pel·lícula ella sola amb un teatrí reversible i abatible posat damunt un pedestal i tot el seu imaginari de petits éssers increïbles encapçalats pels tomàquets que regentaven una cantina mexicana. L’espectacle, d’allò més enginyós, divertit i d’estètica de tendència al lletgisme i el naïf, contenia també la música en directe de la mateixa titellaire, que cantava i tocava el saxo, i d’un pianista, un contrabaixista i un guitarrista també cantant.
Però per si no n’hi hagués prou, un altre vespre la Jess ens va portar al Roxy, un local d’allò més punter, on hi ha un bar incorporat a una sala d’exposicions, i una petita sala de teatre. Després d’observar les psicodèliques instal·lacions artístiques que eren una espècie d’engendres electro-acústics a base de materials de desperdici d’un parell de dècades enrere, vam gaudir d’un espectacle de teatre ben peculiar. Un trio de dos actors i una actriu, es disposaven a dur a terme una improvisació durant una hora que havia de durar l’espectacle. Només ells tres, el seu gest, i l’ajuda d’uns quants objectes d’adrezzo amb els que tenien previst donar joc. Mínim. Universal. Difícil. Genial.
Capítol VII: Cants difònics
Fa dies vaig anar a un concert d’un grup de música tradicional de Tuva, comunitat d’arrels mongoloides que es troba dins de la Federació Russa. L’església, no gaire gran, estava plena. Hi havia gent dreta i jo em vaig asseure contra la paret. Per fi vaig tenir la oportunitat de sentir en directe els cants difònics de l’Àsia central. Va ser una experiència mística i emocionant.
En aquelles terres d’estepes infinites, els cavalls formen part de la vida dels seus habitants d’una forma tan intrínseca que, fins i tot, el ritme de les seves cançons sembla reproduir el seu galop.
Quan Alexander Borodin va composar la seva obra Les estepes de l’Àsia Central, ara sé que realment ho va fer amb ple coneixement de les músiques d’aquestes terres llunyanes, doncs el seu motiu principal reprodueix fidelment el seu tipus de cants. Aquestes melodies vocàliques són traçades pels potents harmònics que, com si fos una flauta, es despleguen damunt del llarg i greu pedal. Precisament, moltes vegades les cançons es construeixen damunt d’una sola nota o acord pedals, per la qual cosa donen una sensació molt profunda d’eternitat. Molta gent tancàvem els ulls, i jo m’imaginava cavalcant per aquelles terres inhòspites, sense camí, però perseguint l’horitzó.
En aquelles terres d’estepes infinites, els cavalls formen part de la vida dels seus habitants d’una forma tan intrínseca que, fins i tot, el ritme de les seves cançons sembla reproduir el seu galop.
Quan Alexander Borodin va composar la seva obra Les estepes de l’Àsia Central, ara sé que realment ho va fer amb ple coneixement de les músiques d’aquestes terres llunyanes, doncs el seu motiu principal reprodueix fidelment el seu tipus de cants. Aquestes melodies vocàliques són traçades pels potents harmònics que, com si fos una flauta, es despleguen damunt del llarg i greu pedal. Precisament, moltes vegades les cançons es construeixen damunt d’una sola nota o acord pedals, per la qual cosa donen una sensació molt profunda d’eternitat. Molta gent tancàvem els ulls, i jo m’imaginava cavalcant per aquelles terres inhòspites, sense camí, però perseguint l’horitzó.
Capítol VI: La moguda de Praga
A Praga sempre hi ha coses interessants a fer, per això és una ciutat on és difícil avorrir-te. A l’Akropolis s’hi pot anar a veure concerts molt bons. Un d’ells va ser el de Bembeya Jazz, procedent de Guinea. Una barreja d’afro-beat, jazz, samba i música negra, fent un còctel explosiu d’aquells que sembla que només els negres puguin donar.
La Martina ens sol dur a pasturar, i és una bona manera de tastar diferents pubs de la ciutat, de retrobar-nos amb les seves amigues, boniques i simpàtiques, Haruna, Krystina i Klara, i de conèixer altres couch-surfers d’arreu del món, com brasilenys, mexicans, o, recentment, la Gili, una israeliana molt maca, i en Charles, un neozelandès súper enrotllat i d’allò més amical.
La Martina ens sol dur a pasturar, i és una bona manera de tastar diferents pubs de la ciutat, de retrobar-nos amb les seves amigues, boniques i simpàtiques, Haruna, Krystina i Klara, i de conèixer altres couch-surfers d’arreu del món, com brasilenys, mexicans, o, recentment, la Gili, una israeliana molt maca, i en Charles, un neozelandès súper enrotllat i d’allò més amical.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)