Capítol VIII: La Jess, una porta oberta cap a l’art i les titelles.

La Jess és una noia de pares anglesos, crescuda en un entorn bilingüístic a Brussel·les i que ara viu a Praga estudiant Art. Per això, s’expressa correctament en quatre idiomes, que representen quatre maneres diferents de desprendre el mateix encant, tranquil·litat i calidesa.

Hem decidit que amb la Jess i la Francesca, l’anglesa ex-companya de pis que estudia sociologia i fa teatre, muntarem un petit i sense pretensions espectacle de titelles. Per a aquest, també comptarem amb la música de Dalibor, l’acordionista, Simon, el guitarrista, i també buscarem un baixista, a part de mi mateix amb el clarinet.

La Jess un vespre ens va dur a DAMU, la facultat de teatre, i vam poder gaudir d’un espectacle de dansa i un altre de titelles. El de dansa es feia en un petit terrat: els espectadors estàvem asseguts a unes grades col·locades directament damunt de la teulada, i aquesta donava a un petit replà on just al darrera quedaven tres finestres de l’àtic de l’edifici. Es tractava d’un solo d’una ballarina de contemporani. La música la feia un percussionista, centrant-se en cada part amb els sons que podia oferir un sol element, com per exemple un gran vol de vidre ple d’aigua. Aquest ambient de sonoritat minimalista i ubicació escènica extravagant donava peu a la dansa de la noia, la qual apareixia des de darrera les finestres. Semblava compungida, després dubitativa en si llançar-se al buit o romandre aferrada a la finestra, mentre les seves sonores i musicals respiracions entretallades denotaven la seva alteració emocional. Finalment descobria l’espai exterior traspassant les finestres, però dins d’una introspecció malaltissa. Els moviments reproduïen artísticament el seu trastorn i el seu aclaparament davant la realitat.

Després d’aquesta aplaudida representació vam baixar de la teulada fins el subterrani on una altra noia començava el seu espectacle de titelles. Es tractava d’un espectacle ben diferent a l’anterior. De caire més aviat humorístic, la noia es muntava la pel·lícula ella sola amb un teatrí reversible i abatible posat damunt un pedestal i tot el seu imaginari de petits éssers increïbles encapçalats pels tomàquets que regentaven una cantina mexicana. L’espectacle, d’allò més enginyós, divertit i d’estètica de tendència al lletgisme i el naïf, contenia també la música en directe de la mateixa titellaire, que cantava i tocava el saxo, i d’un pianista, un contrabaixista i un guitarrista també cantant.

Però per si no n’hi hagués prou, un altre vespre la Jess ens va portar al Roxy, un local d’allò més punter, on hi ha un bar incorporat a una sala d’exposicions, i una petita sala de teatre. Després d’observar les psicodèliques instal·lacions artístiques que eren una espècie d’engendres electro-acústics a base de materials de desperdici d’un parell de dècades enrere, vam gaudir d’un espectacle de teatre ben peculiar. Un trio de dos actors i una actriu, es disposaven a dur a terme una improvisació durant una hora que havia de durar l’espectacle. Només ells tres, el seu gest, i l’ajuda d’uns quants objectes d’adrezzo amb els que tenien previst donar joc. Mínim. Universal. Difícil. Genial.