Capítol XVI: "The Little Sea"

La meva estada a Praga sens dubte ha estat marcada per “The Little Sea”. No us faré perllongar més les ànsies de saber de què es tracta: “The Little Sea” és el nom del petit espectacle de titelles que vam muntar per representar-lo just abans de les vacances de Nadal.

Tot va començar quan jo anava a un concert on en Dalibor tocava l’acordió. La Francesca, companya de pis del primer lloc on vaig estar, em va dir que aquell mateix vespre havia quedat amb una noia, amb qui es coneixerien per primer cop a través d’una amistat mútua, la qual li havia proposat d’anar a un concert on també hi tocava un acordionista conegut seu. Ens vam dir: Què t’hi jugues a que es tracta del mateix concert!

I, efectivament, allà ens vam trobar els quatre: en Dalibor amb el seu acordió, la Francesca, la Jess, que és una belga d’ascendència anglesa instal•lada a Praga, i jo.

Ens vam entendre la mar de bé, i en aquell moment ja va sorgir la idea de muntar alguna cosa. La Jèssica, que estudia Art, ens va dur un dia a veure un espectacle de titelles d’una estudiant de teatre, a la mateixa facultat d’arts escèniques (DAMU), i, després d’això, definitivament vam tirar endavant la idea de fer el nostre propi muntatge, sense gaires pretensions, sense gaires expectatives, però amb totes la il•lusió i, sobretot, ganes de passar-nos-ho bé plegats.

Així va sorgir “The Little Sea”, un petit espectacle de titelles de no més de vint minuts, parlat en txec, anglès i castellà, que explica la història de com del riu Moldava en va sorgir el mar. Lamentablement la República Txeca, però, se’n va quedar sense!

La història es narrava a través de la televisió “BB-Sea”. El teatrí era una gran carcassa de televisió que la Jess havia tret de les escombraries i adaptat com a tal. Érem tres “titellaires-actors-cantants” i tres músics més: en Simon a la guitarra, la Haruna al baix i al glockenspiel, i en Dalibor a l’acordió i cantant, als que m’hi afegeixo també jo, tocant el clarinet.

La primera representació va ser al Pub 3+1, en una sala tan petita que la majoria dels meus amics no van poder entrar perquè no s’hi cabia i s’ho van perdre. Després de l’espectacle va continuar el caliu de tal manera que ens va donar per cantar i ballar plegats.

La segona i última actuació va ser al Chapeau Rouge. Ens hi va apuntar en Dalibor i estàvem una mica acollonits perquè és un local molt famós a Praga, força ampli i amb un ambient nocturn que crèiem poc propici per a gaudir d’un espectacle de titelles. Però resulta que ja estàvem al programa, per la qual cosa ja no ens podíem plantejar fer-nos enrera.

Però, per sort, resulta que la sala en qüestió estava llogada per a fer-hi una festa caritativa per a recollir fons per als nens orfes. Així que difícilment haguéssim trobat un ambient millor. Aquesta vegada sí que teníem tots els amics a dins, fent un ambient ben maco, i la Martina també va portar tots els seus couch-surfers, entre els quals hi havia un mexicà que precisament havia fet alguna cosa de titelles.

Malgrat era un espectacle senzill i amb recursos limitats, li vam saber treure el suc i sembla ser que va agradar força. Sempre havia volgut fer algun tipus de muntatge estrambòtic fet amb una mica de cara i ulls i, per fi, n’he tingut la ocasió.

Ha calgut venir a Praga per trobar l’ambient ideal per fer-ho. Però a partir d’ara espero que no em calgui tornar a venir a Praga per a poder muntar algun altre espectacle músico-festivo-paranoic com aquest! Fem-lo a ca nostra! Qui s’hi apunta?!