Capítol XVII: Cap d’any a Ca la Martina

La Martina, la nit de cap d’any, més que ser la presidenta de la RePunkblica, va ser la reina del Festival. La festa que va muntar al seu pis sota el lema “The Rithm of the Night” va ser memorable. Es demanava a la gent que vingués disfressada a l’estil disco de dècades enrera i, com us podeu imaginar, les pintes que portàvem eren tot un cromo.

A cada persona que entrava a casa seva, la Martina li escrivia a la mà amb retolador el seu número de comensal, fins que vam arribar a sumar més de seixanta. La gent s’acumulava pel menjador, el rebedor i la cuina, on per aconseguir servir-te una beguda havies d’obrir-te pas entre la selva. Com que en cap moment vam arribar a ser tots els seixanta, ja que la gent anava venint i marxant en diferents hores, al menjador s’hi podia ballar prou bé, cosa que va permetre fer molt de xou i xerinola.

Per fi vaig portar-li a la Martina “L’Himne de la RePunklica” que li havia promès. Li vam cantar amb en Victor i va estar molt contenta.

Aquest any, però, no hi va haver raïm! Atents al rellotge, al passar al nou any ens vam felicitar i vam fer molt de rebombori. Molt maco, però res com les dotze campanades: aquella emoció de no perdre’t cap toc de campana, veure la cara dels demés de concentració o de no poder-se empassar el raïm per atac de riure, i tot sense perdre el seu caire de cerimònia. Tot això, i a més a més, siguent nutritiu! Què més vols?!

Però estant entre gent com en Jorge Hugo, la Irene, la Nelly, en Flo, en Bastien, la Klara, la Charlotte, la Cécile, la Petra, l’Eva, en Peter, en Kaj, l’Orlando, la Haruna, l’Edu, l’Anna, la Clarie, en Victor, en Lars, la Federicka, en Jiři, en Frantižek, l’Emi, i tants d’altres, realment em van fer oblidar de que aquest cap d’any, l’únic raïm que hi havia a la festa era en forma de vi i de cava.

Feliç any nou! Šťastný nový rok !