Capítol XV: Třinec

El dia del meu aniversari, aquest any l’he celebrat d’una manera força especial: tocant en un concert a la regió de Silèsia. Gràcies a la coneixença del cor Štybarův Dětský Sbor l’estiu passat a Cantonigròs, he tingut la oportunitat de ser el convidat especial del seu concert de Nadal a la seva població, Třinec.

Třinec és una petita ciutat absolutament industrial situada a l’extrem est de la República Txeca, tant a l’extrem que des d’allà et poden assenyalar amb el dit que el següent turó ja és Polònia o que a l’altra banda de la muntanya ja és Eslovàquia.

Gran part de la població treballa directa o indirectament a la metal•lúrgica Třinecké Železárny, que diria que és la més colossal indústria que he vist mai a la vida. El complex industrial on està ubicada és tan gran que, anant amb tren i sense parar, es triga deu minuts a recórre’l, allargant-se des de Třinec fins a Český Těšín, la següent població.

La fàbrica sens dubte és la identitat de Třinec. Precisament aquesta és el principal espònsor de l’equip d’hoquei local, que compta amb un suport massiu per part dels ciutadans. En un partit seu, l’estadi, que podia albergar 4000 persones, estava que no s’hi cabia. Comptant que el suport de l’equip visitant era molt reduït, això significava que en aquell estadi hi havia un de cada cinc habitants de Třinec.

Quan arribes en aquest racó de món en tren, sortint de l’estació, aquesta fàbrica és la primera imatge que reps. Enormes xemeneies i mil canyeries entortolligades entre un seguit d’estructures cúbiques i cilíndriques que cobreixen les seves dimensions exagerades amb un trist i greixós color gris. Aquest color gris d’explotació minera embafa tota la ciutat, donant-li un toc depriment, que s’acaba fent gairebé entranyable.

Ni tant sols el petit centre de la població és gens atractiu. Les seves dues esglésies, a peu de carretera, no són gens interessants. Resulta que els comunistes van ubicar el nou centre neuràlgic en una altra ala de la ciutat, cosa que féu que el centre originari restés com un simple lloc residencial com qualsevol altre. Així que la vida social es mou més aviat amunt i avall de la gran avinguda traçada pels comunistes, perspectiva de la qual és ben bé d’una rància monumentalitat racionalista. A la punta de l’avinguda hi ha una plaça on hi ha el centre cultural i l’antic hotel també d’època comunista, els quals, juntament amb d’altres grans blocs de pisos del voltant, ofereixen una ben caduca estampa del que és ja el racionalisme del segle passat.

Però la nit de Třinec és especial. Quan és fosc passa una cosa extraordinària, que sembla obra de la natura: el negre de la nit es tenyeix de taronja durant un lapse de temps determinat. Al cap d’un moment, la claror ataronjada desapareix del cel, tornant aquest al seu propi color nocturn. Una estona més tard, la nit torna a ser taronja, i després altre cop negre, i així successivament. I és que les dimensions de la foneria de metall són tan bestials, que cada vegada que queda al descobert la massa de metall incandescent, aquesta és capaç d’il•luminar el cel de tal manera que es veu des de diferents punts de la població.

Entre aquest ambient de ciutat obrera hi fan vida un seguit de persones que els agrada la música clàssica i que canten a un cor des de nens, el cor del senyor Štybar.

Un d’ells és en Janik Nowak, el pianista de la coral. A part de ser un excel•lent intèrpret i tot un personatge, és un jove professor de la Universitat d’Ostrava. A casa seva vaig estar-hi hostatjat per a fer el primer assaig de l’obra que tocarem: la Première Rhapsodie de Claude Debussy. Va ser ell qui em va explicar sobre el tema del txec que parlen allà, que és un dialecte influenciat sobretot pel polonès, així com per l’eslovac. És quan te n´adones de l´artificialitat de les fronteres. Al vespre vam fer un agradable sopar amb les dues Zuzanes a una coneguda pizzeria de la població.

Al tornar-hi el 27 de desembre, vaig estar hostatjat a casa d’en Daniel Kluz, amb qui ja m’havia trobat en diverses ocasions a Praga, on també estudia ell, fent que això fos com anar a visitar a un amic. A casa seva vaig conèixer la seva germana Iveta i el seu xicot Marek, molt simpàtics. També mereixen especial menció l´Aron, el gos, que cantava molt bé, i l’àvia, molt tendre i que cuinava a base de bé. El gos vivia a fora, al replà, i l’àvia vivia al pis de dalt de la casa.

Aquests dies vaig experimentar l’hivern de debò, amb temperatures d’entre 7 i 13 graus sota zero, però que ofereix un increïble paisatge de postal, i és que, malgrat l’extensa superfície industrial, just al sortir d’allà tot són prats, boscos, casetes i camins.

El vespre del concert va arribar. Ells van cantar molt bé i la nostra peça també va anar força bé, malgrat un petit gall i un bemoll que em vaig deixar... Vam tocar molt a gust amb en Janik i va quedar la mar de professional. De debò que em van fer sentir com l’artista convidat. Al acabar el concert i fer-me tornar a saludar, vaig rebre el regal d’aniversari de la coral, una samarreta de l’equip d’hoquei amb totes les firmes dels cantaires. Genial. I a més, vaig rebre un obsequi per part de la representant de l’ajuntament de Třinec acompanyat d’unes solemnes alhora que amistoses paraules a les que em vaig atrevir a contestar amb txec davant de tothom. Vaig dir: “Parlo una mica de txec. Estic content d’estar aquí. Gràcies” i prou, perquè em vaig atabalar i no la volia pifiar. Ara bé, els aplaudiments que vaig rebre per haver dit aquestes quatre paraules en txec, van ser els més sonats de tot el concert.

Uns tes calentets a “la casa del te” amb una colla de txecs va ser una bona manera d´acabar d´arrodonir el dia del meu 26è aniversari. Difícilment podria tornar a celebrar un aniversari d´una manera tan especial.